'LA CASA DE RIVERTON', de KATE MORTON

L'acció comença a finals dels noranta per a fer un salt enrere vertiginós que ens porta als inicis de la Primera Guerra Mundial, a la mansió d'un aristòcrata anglès on la protagonista, llavors poc més que una nena, comença a treballar com a minyona.

Però els records d'aquesta nonagenària són un conjunt de secrets que el temps ha amagat fins que una directora de cinema decideix fer una pel.lícula sobre un poeta que va suïcidar-se a aquella casa. Aquest és el detonant que fa esclatar la memòria de la vella dona i la fa retrobar-se amb tots els fantasmes del passat, especialment amb la seva mestressa i la seva germana, però també amb els companys i en general amb tot un món que començava a canviar i a modernitzar-se.

Es tracta d'una novel.la detallista que es recrea en l'evocació d'una època i uns personatges que evolucionen lentament, de fet, tot passa en deu anys, deu anys intensos en els que la guerra incideix profundament deixant la seva emprempta no només en aquells que hi van lluitar sinó en tothom. És un retrat social amb una clara crítica a l'hipocresia i les convencions, però també un homenatge a la lleialtat un valor que els temps moderns van encarregar-se d'esborrar.

M'ha sobtat que l'edició catalana no tingui ni l'esborrany del guió ni la carta que la directora de la pel.lícula envia a la protagonista, perquè posa de manifest la diferència entre la ficció i la veritat, entre la imatge romàntica i la real que és, a la fi, una evidència més de la falsedat de les aparences.


Sílvia Tarragó