De vegades, et vénen a les mans llibres que t'obren els ulls o et reafirmen, com si hi haguès alguna cosa més enllà de l'atzar que fa possible que et trobis amb el que necessites en un moment determinat. Això és el que m'ha passat amb aquesta novel.la.
El protagonista fa un repàs mental que acaba sent un balanç del que ha estat la seva trajectòria vital: una vida al servei d'un lord anglès amb bona voluntat però sense sentit de la realitat.
El seu discurs és una brillant dissecció del que és la experiència, del que descobrim quan veiem les coses des de la perspectiva del temps. Una demostració de que les bones intencions poden ser perilloses quan es desconeix la veritable natura d'aquells que ens envolten.
"- Recuerdo una vez que vine, hace tiempo, y estaba aquel norteamericano. Fue con ocasión de una importante conferencia que mi padre había organizado. Recuerdo que el norteamericano estaba más borracho aún de lo que lo estoy yo ahora, y durante la cena se levantó de la mesa y se quedó allí plantado de pie, delante de todo el mundo. Entonces, dirigiéndose al señor y señalándole, le dijo que era un aficionado. Le llamó torpe y aficionado, y le espetó que se estaba metiendo en lo que no le llamaban. Y ahora le aseguro, Stevens, que aquel individuo no se equivocaba. Es verdad, Stevens. El mundo actual se ha convertido en algo sucio, donde los buenos sentimientos y la generosidad ya no tienen cabida. Usted mismo lo ha visto. Ha visto cómo manipulaban una naturaleza buena y generosa. ¿No se ha dado cuenta Stevens?"
Aquestes paraules, que adreça un personatge al protagonista cap al final de la història, posen de manifest una altra evidència de la que he estat conscient ara que es conmemora el centenari de Darwin: l'adaptació. Aquesta capacitat d'adaptar-nos és la que ens fa sobreviure. D'això depén la nostra existència.
No obstant, el pensament amb el que em quedo, el que vull recordar és el que gairebé tanca el llibre i dóna sentit al títol:
"Mucha gente prefiere la noche al día. Siendo así, quizá deba seguir el consejo de no pensar tanto en el pasado, y de mostrarme más optimista y de aprovechar el máximo lo que me resta del día."
Tampoc es tracta d'adoptar aquesta postura tant de moda de l'optimisme a ultrança, com a romàntica que sóc, en el més pur sentit idealista, la tristesa i la malenconia són el meu estat natural. Tanmateix, no porta enlloc culpabilitzar-se, i és per això que m'ha agradat tant aquesta darrera reflexió que, a més, podria resumir el meu darrer modus vivendi:
"Para personas como usted o como yo, la verdad es que basta con que intentemos al menos aportar nuestro granito de arena para conseguir algo noble y sincero. Y los que estamos dispuestos a sacrificar una gran parte de nuestra vida para lograr estas aspiraciones, debemos considerar el hecho en sí motivo de satisfacción y orgullo, cualquiera que sea el resultado."
No m'eximeixo dels meus defectes, errors o limitacions, senzillament intento adaptar-me.
Sílvia Tarragó
