El 8 de juny l'Albert Calls informava en aquest blog que l’Ajuntament de Mataró, el de Pals i Cossetània Edicions acabaven de publicar les novel·les Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller, a partir d’una iniciativa que va impulsar la seva família fa un any. Ahir mateix, el diari AVUI publicava el següent article de Miquel de Palol que paga la pena transcriure aquí:
" El Kaos segons Ametller
Miquel de Palol / Escriptor
S'acaba de recuperar a càrrec de Cossetània la novel·la de Ventura Ametller Summa kaòtica, i dins de la mateixa operació editorial ha aparegut per primer cop la continuació, Resta kaòtica, jugant amb els significats primaris de la suma i la resta com a operacions matemàtiques elementals, tot i que un observador mínimament lletrat, havent advertit que summa duu dues emes i es refereix, per tant, a compendi total, veurà també que resta no indica cap subtracció, sinó que es refereix a allò que queda per concloure. Efectivament, encara que els dos llibres formen part d'un tot -l'argument, els personatges-, sembla oportuna i apropiada la decisió editorial de presentar-los en volums separats, no tan sols per reflectir les condicions històriques, sinó també per l'entitat formal de cada peça en si mateixa.
JO NO SÉ FINS A QUIN PUNT estudiants, crítics i lectors en general tenen avui present Ventura Ametller en les sempre estranyes oracions de la literatura catalana. Per les seves característiques, aquest autor no és una raresa insòlita en el panorama general de la literatura europea del segle XX, però perquè un novel·lista amb aquests trets i aspiracions de tot ordre, però sobretot formals, es faci adequadament visible cal una societat cultural en què els àmbits de l'ortodòxia siguin prou clars, definits i potents per deixar espai mediàtic i acadèmic a les heterodòxies. Això passa a la literatura anglosaxona, a França, a Alemanya i a Itàlia en mesura potser més reduïda, fins i tot en la literatura hispànica, i en dic així per poder-hi incloure aquesta rifa històrica que tenen a Sud-amèrica. Queda clar que el cas de Catalunya és, per dir-ho de forma suau, més problemàtic, i autors sens dubte importants, com Ventura Ametller, que en altres cultures tindrien el seu espai, a la nostra depenen d'operacions puntuals i particulars per existir.
VAIG CONÈIXER LA NOVEL·LA D'AMETLLER quan, passada la primera joventut en braços de la poesia -amb més o menys èxit-, els de la meva generació ens giràvem cap a la narrativa, i va ser l'enyorat amic Valerià Pujol qui me'n va parlar. Veig ara igualment recuperades part de les seves paraules al pròleg de la Summa, on parla de Jarry, Apollinaire i Valle-Inclán com a referents de l'autor; jo hi afegiria Musil i Proust. I, sense ànim d'esmenar la plana a ningú, més que en el Guernica de Picasso, el kaos -real o retòric, depèn de des d'on es miri- d'Ametller em fa pensar en els deliris obscurs i vermells, i molt més bigarrats, de George Grosz, en concret amb les obres corals, en L'enterrament d'Oskar Panizza.
ESTEM, PER TANT, DAVANT D'UN AUTOR que se situa en el deixant de la gran tradició de l'esquerra intel·lectual europea dels temps de les grans revolucions. Estem davant d'una obra practicada per un autor sense deutes estilístics que, des de la desmesura de l'acumulació, desacomplexat pel que fa al preciosisme estètic o als prejudicis de no barreja de codis, de la retòrica de l'excés en fa una raó de ser, un ordre, una intenció. El títol mateix de la primera entrega, essent un oxímoron des del rigor dels significats, és una declaració de propòsits inequívoca: queden molt enrere les cosmovisions tancades i perfectes del Segle de les Llums, però la fragmentació i la descentralitat del pensament actual, inclòs per descomptat el pensament artístic, també és susceptible de recopilació, i per això genera també un llenguatge propi, un llenguatge convuls, sorollós, colorista i negre alhora, que Ametller desenrotlla amb energia i mà ferma amb total coherència amb el seu projecte.
EN ELS TEMPS ACTUALS, ON IMPERA un practicisme mercantilista que fins i tot sembla excessiu dir-ne eclèctic, d'una actitud i d'uns resultats com els de Ventura Ametller es fa difícil dir-ne res que no sembli un tòpic. Tots plegats acabem donant arguments als mestretites! A cop d'aspirar a blindar-la d'antiretòrica, els guardians de l'heterodòxia solen acabar generant una retòrica pròpia, i, tret que s'exerceixi des d'un poder molt fort, tota retòrica juga a la contra d'allò que pretén enaltir.
L'OBRA D'AMETLLER ÉS IMPORTANT, consistent, arrossegadora, discutible en algun punt -la pràctica sistemàtica de la forma no perifràstica del passat simple, per exemple- que no afecta la bondat del tot, sinó que fins i tot n'accentua la dimensió satírica, substancial en el díptic ametllerià, i se situa entre els grans magmes aristotèlics de la primera meitat del segle XX, procedents dels escolis del romanticisme per hipertròfia de les convocatòries de masses corals en un temps en què encara la tecnologia virtual no havia desactivat la força de la presència real de les poblacions enardides, un temps que els que ja tenim una edat encara hem conegut amb una certa esplendor, o sigui no mediatitzades per operacions comercials. Un temps en què el discurs literari tenia -li calia- una important dimensió escènica, ritual, mal que es presentés en forma sarcàstica. L'obra d'Ametller no està lluny, en aquest sentit, de l'Espriu de Primera història d'Esther. Ametller, reiterem-ho, és un gran autor, però, ¿és prou gran la literatura catalana per acollir-lo com es mereix?"
Sílvia Tarragó
