dimarts, 14 d’abril de 2009

COMIAT DE PROA PREMIÀ

Els últims mesos no han estat fàcils. El descens de vendes i les dificultats financeres, entre d'altres obstacles i problemes dels moments actuals, ens van fer prendre la decisió de tancar la llibreria després de més de 13 anys d'activitat comercial i cultural.

A molts dels nostres clients i amics els ho hem pogut comunicar personalment, però n'hi ha molts altres a qui no ha estat possible fer-ho i els hi voldríem transmetre per mitjà d'aquest escrit.

Més enllà del sentimentalisme i les emocions que poguem sentir en aquest moment, durant tots aquests anys que Proa Premià ha tingut les seves portes obertes, hem intentat oferir el millor servei possible, convençuts de lluitar contracorrent i amb la dificultat afegida de tenir el gran aparador comercial que és Barcelona al costat.

D'altra banda, durant tot el temps que hem estat oberts hem apostat per ser un espai multicultural, per integrar-nos amb la ciutat de Premià de Mar i per promoure el món del llibre i de la cultura en general en tots els seus aspectes. És per això que hem fet clients, però també amics, molts amics.

I és també per això mateix que volem acomiadar-nos amb la convicció d'haver donat un bon servei, que des del carrer del Nord-cantonada de L'alegria, hem estat un aeroport de sortida a milers i milers de llibres que han arribat als seus lectors, diverses generacions d'amants de la lectura en tots els seus formats.

En certa manera, Proa Premià ha estat una plataforma de llançament cap al lector d'aquest màgic món que són els volums d'històries, poemes, novel·les, contes... relligats, que ara formen part del patrimoni imaginari i intel·lectual de moltes altres persones.

Però no hi ha res que duri eternament, ja se sap i també ens ha tocat l'hora de volar a nosaltres.

Gràcies a tots i a totes pel suport al llarg dels anys i que els llibres continuïn vivint en tots nosaltres per sempre.

Sílvia Tarragó i Albert Calls

dissabte, 21 de març de 2009

UN POEMA PEL RECORD


A pocs dies del tancament definitiu de la nostra llibreria, la Meritxell, una joveníssima lectora i incipient escriptora ens va dedicar aquest poema que, crec, reflecteix el sentiment de tots aquells que estimem els llibres. Confesso que em va emocionar i m'afalaga saber que vam crear un lloc entranyable per a moltes persones com ella.

La Proa

Un lugar donde esconderme, evadirme del mundo frío del exterior,
un lugar cálido, en el que poder convertirme en hada,
y batir mis alas entre las pequeñas estanterías abarrotadas de historias,
esperándome silenciosas, encuadernadas en tapas blandas.

Un lugar que ya nunca más va a estar, tras la puerta de cristal,
que al abrirse, el repiqueteo de las dulces campanas,
invadía mis oídos, como la señal al entrar en otro mundo.

Y ahora, desde la cama de mi habitación,
los ojos se me humedecen y me duele el corazón.

Aunque sabía que nada era eterno, siempre me había creído la mentira,
creía que mi mágico lugar siempre iba a estar,
siempre iba a poder recorrer la pequeña pero encantadora librería.

Y es que a veces, las personas tienden a creer que las cosas buenas
van a estar ahí para siempre, pero en realidad,
acaban yéndose, despidiéndose entrecortadamente,
convirtiendo así los momentos felices, en un simple recuerdo.

Y aunque alguna parte remota de mí sabía que,
lo bueno siempre es efímero,
no deja de ser doloroso comprobarlo.

Trece años... Casi toda mi vida.
Y ahora se desvanece, como las sombras al amanecer.

Repetiría una blasfemia tras otra, enfadada porque mi pequeña burbuja,
mi pequeño y agradable mudo... desaparece.

Como la acogedora noche se ve obligada a retroceder
ante la imponente llegada del día,
y el sol abrasador eclipsa la tímida luz de las estrellas.

Aunque los sueños maravillosos
que he vivido en esta noche tan perfecta, sé que nunca lograré olvidarlos.


XEI

Nosaltres tampoc els oblidarem, Meritxell, moltes gràcies per aquest meravellós poema.

Sílvia Tarragó

dimecres, 18 de març de 2009

CARE SANTOS GUANYA EL PREMI BARCO DE VAPOR


L'escriptora mataronina Care Santos ha estat la guanyadora del Premio Barco de Vapor amb la novel.la infantil Se vende mamá. Es tracta del premi més important i millor dotat econòmicament en la seva modalitat. El jurat va donar a conèixer el veredicte en un acte celebrat ahir a la nit a Madrid.

Se vende mama és una novel.la per a nens d'entre 7 i 11 anys que explica la història de l'Oscar, un nen de nou anys que decideix vendre a la seva mare per E-bay. És un text amb sentit de l'humor que incideix en la necessitat d'acceptar a aquells que estimem tal i com som, malgrat que no siguin com a nosaltres ens agradaria.

Care Santos va nèixer a Mataró el 1970 i és autora d'una trentena de llibres, tant relats com novel.les, algunes de les quals són juvenils. Recentment publica la sèrie Arcanus amb força èxit entre el públic jove. Ha estat guardonada en altres ocasions i darrerament va quedar finalista del Premio Primavera de novel.la amb La muerte de Venus. La seva obra ha estat traduïda a una desena de llengües i exerceix de critica literaria des de fa quinze anys.

Moltes felicitats, Care!

Sílvia Tarragó

dimecres, 25 de febrer de 2009

'LOS RESTOS DEL DÍA', de KAZUO ISHIGURO


De vegades, et vénen a les mans llibres que t'obren els ulls o et reafirmen, com si hi haguès alguna cosa més enllà de l'atzar que fa possible que et trobis amb el que necessites en un moment determinat. Això és el que m'ha passat amb aquesta novel.la.

El protagonista fa un repàs mental que acaba sent un balanç del que ha estat la seva trajectòria vital: una vida al servei d'un lord anglès amb bona voluntat però sense sentit de la realitat.

El seu discurs és una brillant dissecció del que és la experiència, del que descobrim quan veiem les coses des de la perspectiva del temps. Una demostració de que les bones intencions poden ser perilloses quan es desconeix la veritable natura d'aquells que ens envolten.

"- Recuerdo una vez que vine, hace tiempo, y estaba aquel norteamericano. Fue con ocasión de una importante conferencia que mi padre había organizado. Recuerdo que el norteamericano estaba más borracho aún de lo que lo estoy yo ahora, y durante la cena se levantó de la mesa y se quedó allí plantado de pie, delante de todo el mundo. Entonces, dirigiéndose al señor y señalándole, le dijo que era un aficionado. Le llamó torpe y aficionado, y le espetó que se estaba metiendo en lo que no le llamaban. Y ahora le aseguro, Stevens, que aquel individuo no se equivocaba. Es verdad, Stevens. El mundo actual se ha convertido en algo sucio, donde los buenos sentimientos y la generosidad ya no tienen cabida. Usted mismo lo ha visto. Ha visto cómo manipulaban una naturaleza buena y generosa. ¿No se ha dado cuenta Stevens?"

Aquestes paraules, que adreça un personatge al protagonista cap al final de la història, posen de manifest una altra evidència de la que he estat conscient ara que es conmemora el centenari de Darwin: l'adaptació. Aquesta capacitat d'adaptar-nos és la que ens fa sobreviure. D'això depén la nostra existència.

No obstant, el pensament amb el que em quedo, el que vull recordar és el que gairebé tanca el llibre i dóna sentit al títol:

"Mucha gente prefiere la noche al día. Siendo así, quizá deba seguir el consejo de no pensar tanto en el pasado, y de mostrarme más optimista y de aprovechar el máximo lo que me resta del día."

Tampoc es tracta d'adoptar aquesta postura tant de moda de l'optimisme a ultrança, com a romàntica que sóc, en el més pur sentit idealista, la tristesa i la malenconia són el meu estat natural. Tanmateix, no porta enlloc culpabilitzar-se, i és per això que m'ha agradat tant aquesta darrera reflexió que, a més, podria resumir el meu darrer modus vivendi:

"Para personas como usted o como yo, la verdad es que basta con que intentemos al menos aportar nuestro granito de arena para conseguir algo noble y sincero. Y los que estamos dispuestos a sacrificar una gran parte de nuestra vida para lograr estas aspiraciones, debemos considerar el hecho en sí motivo de satisfacción y orgullo, cualquiera que sea el resultado."

No m'eximeixo dels meus defectes, errors o limitacions, senzillament intento adaptar-me.

Sílvia Tarragó

dilluns, 23 de febrer de 2009

'KHADJI-MURAT', de LEV TOLSTOI


Harold Bloom afirma que «Khadjí-Murat és, al meu parer, la millor narració que s'ha escrit mai o, si més no, la millor que jo he llegit».

La veritat és que a mi em va costar una mica entrar-hi, perquè havia de situar-me en el context: el del guerrer txetxè Khadjí-Murat qui, després d'haver lluitat contra els russos, canvia de bàndol i s'ha d'enfrontar al seu antic cap, Xamil, que ha empresonat la seva família. Però, un cop dins de la història, el retrat que fa l'autor de la natura humana em va semblar d'allò més precís. El desplegament que fa per a mostrar les diferents facetes del conflicte que acaben convergint en el punt en que s'adonen de la seva absurditat, és dels més lúcid que he trobat.

Tolstoi explica la lluita dels pobles del Caucas i dels soldats russos, ambdòs sota els tiranics designis dels seus caps. Homes tots ells iguals però diferents pel sol fet d'haver nascut a un lloc o a un altre, sent titelles dels poderosos.

Una reflexió totalment vigent de les nefastes conseqüències del desig de poder i l'ambició, per als quals la vida humana no té cap valor.

Sílvia Tarragó

divendres, 20 de febrer de 2009

PREMIO PRIMAVERA DE NOVELA 2009


La sombra de lo que fuimos
Luis Sepúlveda


En un viejo almacén de un barrio popular de Santiago de Chile tres sexagenarios esperan impacientes la llegada de un hombre.

Cacho Salinas, Lolo Garmendia y Lucho Arencibia, tres antiguos militantes del ELN, el grupo de elite del partido de Salvador Allende, derrotados por el felón golpe de estado de Pinochet, víctimas de la sangrienta represión que anegó el país durante los años de plomo de la dictadura militar, condenados al exilio y al desarraigo, vuelven a reunirse treinta y cinco años después, convocados por un legendario luchador anarquista, a quien conocen como “el especialista” y al que esperan para ponerse a sus órdenes en el que debe ser un postrero golpe contra la oligarquía pinochetista.

El “especialista” es Pedro Nolasco, nieto de un mítico anarquista que en 1925 asaltó el Banco de Chile, en compañía de los “Justicieros”, los españoles Durruti, Ascaso y Jover, auténtico “Robin Hood” de la revolución allendista, azote de la oligarquía chilena, personaje mítico de la militancia izquierdista...

Enfermo de gravedad y con los días contados, contacta con Lolo Garmendia y le pide que reúna a un equipo de viejos militantes para ejecutar una postrera acción revolucionaria: recuperar un importantísimo alijo de dinero escondido en un antiguo restaurante por los grupos de oligarcas chilenos que, para hundir el régimen de Allende, sacaban de contrabando el capital de Chile.

Pero cuando Nolasco se dirige a la cita en el almacén, muere de forma grotesca, golpeado por el destino ciego en forma de un tocadiscos lanzado desde una ventana en medio de una violenta discusión conyugal.
El plan parece haberse ido al garete por la muerte del líder hasta que Garmendia se dirige a sus compañeros y, recordando la expresión favorita de su difunto compañero, les dice: “¿Qué, nos la jugamos?”.


La sombra de lo que fuimos es un virtuoso ejercicio literario que revela el uso magistral de los recursos narrativos de que hace gala su autor: el dominio del lenguaje, la creación de caracteres de personajes veraces, la capacidad de evocación, el uso eficaz de la elipsis, el empleo de un exquisito sentido del humor y de la ironía, matizada con una extraña mezcla de ternura y humanidad, los diálogos certeros, y la contención narrativa al servicio de una novela que narra la historia con una economía admirable.

Nada sobra, ni una sola palabra, en una narración que es puro músculo y encanto. Y esta maestría novelística está puesta al servicio de una emotiva historia crepuscular. Un relato que reivindica a los perdedores, a los heridos, humillados y ofendidos. Un retrato que dignifica a toda una generación devastada por la vesania de una oligarquía y ejército criminales, los del Chile de Pinochet.
Una novela escrita con el corazón y con el estómago, que no puede dejar de conmover al lector, arrancar su sonrisa y hasta su carcajada y, a la postre, hacerle reflexionar.

***

Luis Sepúlveda (Ovalle, Chile, 1949) tuvo un destacado papel como líder del movimiento estudiantil. Tras el golpe de Estado de 1973, fue primero encarcelado durante dos años, después, puesto bajo arresto domiciliario. Aunque logró escapar y permanecer en la clandestinidad casi un año, fue apresado de nuevo con sentencia de por vida por traición y subversión, finalmente convertida en exilio.
Tras un periplo por Argentina, Uruguay, Brasil, Paraguay y Ecuador, donde trabajó ayudando a las comunidades indígenas, en 1979 se unió a la brigada internacional Simón Bolivar que luchaba en Nicaragua. Después de la victoria de la revolución, trabajó como reportero.

Posteriormente se trasladó a Hamburgo (Alemania), aunque siguió viajando con frecuencia a América Latina y África. Desde 1982 a 1987 trabajó con Greenpeace en una de sus embarcaciones. Luego fue coordinador entre varias secciones de la organización. Desde hace varios años reside en Gijón (Asturias).
Entre sus obras destacan Un viejo que leía novelas de amor (1989, Premio Tigre Juan de novela), Patagonia Express (1995), Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar (1996), Historias marginales (2000), Moleskine, apuntes y reflexiones (2004) y La lámpara de Aladino (2008)

dimecres, 11 de febrer de 2009

SEGON CENTENARI D'EDGAR ALLAN POE


El mes passat va fer dos-cents anys del naixement d'aquest escriptor, tot un referent de la novel.la de misteri i de por, de la introspecció morbosa, de la filosofia descarnada, de la estètica gòtica que transcedeix i inspira, posem per cas, Tim Burton.

Recordo quan vaig descobrir aquest autor, allà per la meva adolescencia remota, i com van colpir-me aquelles històries angoixants, aquell buit insondable cap a on m'abocava el pànic, sent, com era, impressionable, les imatges i les sensacions que expressava em van conmoure tant que vaig haver de deixar de llegir-lo. Potser ara no em provocarien les mateixes sensacions, però és inegable la capacitat de remoure l'ànim i, sobretot, l'originalitat que va representar en el seu temps la seva manera d'escriure.

George Bernard Shaw el va descriure extremadament bé en l'article que va escriure sobre ell en motiu del primer centenari del seu naixement:

" Sobre todas las cosas, Poe es grande porque es independiente de las atracciones baratas, independiente del sexo, del patriotismo, de las peleas, del sentimentalismo, del esnobismo, de la gula y de todo el resto de las mercancías vulgares que circulan en su profesión. Eso es lo que le confiere una soberbia distinción. Aborda algo tan trillado como la emoción de una niña moribunda en Annabel Lee , y lo desvulgariza al instante. Ni siquiera pudo entretenerse con historias de detectives sin antes purificar la atmósfera de éstas hasta que se volvieron más edificantes que la mayoría de los himnos antiguos o modernos. Sus versos a veces alarman y confunden al lector dejando entrever su propia belleza; pero esa belleza no es nunca la belleza de la carne. Nunca se le podría decir, como hay que decir con cierta inquietud a tantos artistas modernos: "Sí, amigo mío, pero éstas son cosas que las mujeres y los hombres deben vivir , no escribir sobre ellas. La literatura no es el agujero de una cerradura para que gente con hambre de afectos espíe los banquetes del cuerpo". Desde luego, nunca se convirtió en algo así en manos de Poe. La vida no puede dar lo que él nos da, excepto mediante el gran arte; y su instintiva observancia de esta distinción y el hecho de que nunca mendigó, como mendigaría la mayoría de los escritores, hacen de él el más legítimo y el más clásico de los escritores modernos"

Profeta, ocell, o diable, continuarà segle rera segle responent-nos "Mai més".

Sílvia Tarragó

dilluns, 9 de febrer de 2009

QUE POC COSTA LLEGIR....


Una altra qüestió és disposar de temps... però la varietat que ofereixen les col.leccions de butxaca cada cop és més diversa, fins i tot en català, i em refereixo a l'editorial La Butxaca que ha fet una forta aposta per a treure tant clàssics com contemporànis, best-sellers com autors de prestigi.

Aquest mes hem dedicat un ampli espai a la llibreria per a que aquell qui vulgui o pugui, tingui la possibilitat de trobar la lectura més adient a un preu assequible.

Sílvia Tarragó

dilluns, 2 de febrer de 2009

'LA CASA DE RIVERTON', de KATE MORTON


L'acció comença a finals dels noranta per a fer un salt enrere vertiginós que ens porta als inicis de la Primera Guerra Mundial, a la mansió d'un aristòcrata anglès on la protagonista, llavors poc més que una nena, comença a treballar com a minyona.

Però els records d'aquesta nonagenària són un conjunt de secrets que el temps ha amagat fins que una directora de cinema decideix fer una pel.lícula sobre un poeta que va suïcidar-se a aquella casa. Aquest és el detonant que fa esclatar la memòria de la vella dona i la fa retrobar-se amb tots els fantasmes del passat, especialment amb la seva mestressa i la seva germana, però també amb els companys i en general amb tot un món que començava a canviar i a modernitzar-se.

Es tracta d'una novel.la detallista que es recrea en l'evocació d'una època i uns personatges que evolucionen lentament, de fet, tot passa en deu anys, deu anys intensos en els que la guerra incideix profundament deixant la seva emprempta no només en aquells que hi van lluitar sinó en tothom. És un retrat social amb una clara crítica a l'hipocresia i les convencions, però també un homenatge a la lleialtat un valor que els temps moderns van encarregar-se d'esborrar.

M'ha sobtat que l'edició catalana no tingui ni l'esborrany del guió ni la carta que la directora de la pel.lícula envia a la protagonista, perquè posa de manifest la diferència entre la ficció i la veritat, entre la imatge romàntica i la real que és, a la fi, una evidència més de la falsedat de les aparences.


Sílvia Tarragó

divendres, 30 de gener de 2009

'LA CENA SECRETA', de JAVIER SIERRA


Una altra novel.la de les que es poden trobar en format de butxaca és La cena secreta de Javier Sierra.

Quan es va publicar per primer cop encara cuetejava el fenòmen "Código da Vinci" i molta gent l'identificava amb aquest tipus d'història. Per a mi té molt més a veure amb El nombre de la rosa, en primer lloc perquè es situa en un periode històric i no en l'actualitat, en segon lloc perquè l'acció no és rellevant sinó la intriga. Es tracta d'una novel.la històrica amb una trama detectivesca que, a més, s'endinsa en enigmes històrics relacionats amb el simbolisme, la religió i, fins i tot, l'esoterisme.

El protagonista és un inquisidor enviat per les autoritats de Roma a Milà per a supervisar el treball de Leonardo da Vinci, alertats per unes cartes anònimes que els avisen que l'artista està introduint elements herètics en la seva pintura del Sant Sopar. L'inquisidor, que és expert en la interpretació de missatges xifrats, s'introdueix en la comunitat de frares intentat esbrinar tant el que hi ha ocult en la pintura com la identitat de l'autor de les cartes.

Una lectura d'aquelles que desperten la curiositat sobre temes que ignorem i que ens fan ganes de saber-ne molt més.

Sílvia Tarragó

dimecres, 28 de gener de 2009

'TRECE RUNAS', de MICHAEL PEINKOFER


D'entre els molts llibres que ens arriben en col.lecció de butxaca, vull parlar avui d'aquest llibre, una novel.la que va sortir directament en aquest format i que vaig llegir sense massa entusiasme però que de seguida em va captivar.

D'una banda hi ha l'investigació extraoficial de la mort d'un noi a una biblioteca pertanyent a un monestir, que la policia tracta de fer passar per suicidi. D'una altra, l'arribada d'una jove anglesa per a casar-se amb un noble escocès del qual no en sap gaire. Les dues histories conflueixen per a descobrir que el que estan vivint va començar molt de temps enrera, en una Edat Mitjana en la que lluitaren els herois escocesos en un conflicte que determinaria el futur de la seva nació.

És una historia entretinguda, una novel.la que recorda el genere folletinesc on l'aventura, l'intriga i l'amor es barregen i ens arrosseguen al llarg de moltes pàgines sense cap altre pretensió que la d'entretenir.

Però, a banda de això, també s'hi troben algunes referències al món dels druides a més de fets històrics com el de l'expropiació de les highlands amb el rerafons del patriotisme i la lluita de classes.

És per això que essent com és Trece Runas, una novel.la sense pretensions, finalment sorprén per la seva capacitat de descobrir-nos un món fantàstic i un altre de real amb bellísimes descripcions d'una terra de passions com és l'escocesa. Per no parlar del protagonista que no és altre que Walter Scott, l'autor de novel.les tan conegudes com Ivanhoe o Rob Roy.

Sílvia Tarragó

diumenge, 25 de gener de 2009

PRESENTACIÓ A LA LLIBRERIA PROA PREMIÀ


Diari d'un soldat de pic i pala,

d'Isidre Bachs Colomer
i Antoni Bachs Torné

Les cròniques narren grans batalles, conserven el nom d’estrategs genials i parlen de milers de combatents ressenyats en xifres anònimes. Aquest llibre aporta la veu d’un dels molts soldats desconeguts de l’Exèrcit Popular que va sentir la necessitat d’escriure, dia a dia, els petits o grans esdeveniments en què es va trobar involucrat en les contraofensives republicanes al Segre. La família va conservar els escrits i avui podem tenir notícia d’un soldat de pic i pala, un de tants, que deixà constància dels continuats moments difícils, el cansament, la gana i el fred, la por i la incertesa, a voltes la ràbia, també dels motius d’esperança, les notícies de la família, el pa, el vi i la manta compartits amb els companys. I, sovint, l’enyorança dels éssers estimats i el rebuig de la guerra, una guerra que no és la seva, és la d’uns altres que no són allà, sota la pluja i les bales.

Acte de presentació a càrrec
d'Antoni Bachs Torné

Dijous 12 de febrer a les 19.30h,
a Proa Premià

divendres, 23 de gener de 2009

'CARTAS DE AMOR Y DESAMOR', d'ESPIDO FREIRE


«Yo te recordaré tomando champán a escondidas en el cumpleaños de mi hermano...

»...te recordaré saltando de balcón en balcón el día que olvidaste las llaves, me recordaré durante aquel baile contigo con el vestido azul que te gustaba, nos recordaré rotos en llanto en el entierro de tu madre. Y quiero llenar el resto de años que nos quedan de recuerdos, quiero que creemos ahora la vida que luego será pasado, en lugar de que una laguna plácida y quieta se extienda de aquí allá. No es esto con lo que soñaba. Y como ya no somos niños, como todas las capacidades, y la fuerza, y el valor, todo lo que poseemos, lo conocemos ya, ven, habla conmigo. Vamos a convertirnos en viejos».


Es tracta de sis cartes que tracten sobre l'amor acompanyades de unes imatges suggerents i un disseny molt atractiu. El publica 451 Editores el mes vinent i pot ser un bon regal pels qui volguin un detall el dia dels enamorats.

Sílvia Tarragó

dilluns, 19 de gener de 2009

'LAS CARAS DEL TIGRE', de ALFONSO MATEO-SAGASTA


Una novel.la que barreja la intriga amb la paleontologia i ens acosta al tema de l'evolució humana, plantejant una qüestió ètica.

Arran d'un accident, una treballadora d'una companyia d'assegurances fa la descoberta més important dels darrers segles i ens acosta als postulats de Darwin i a la paleontologia. Però d'una manera amena i fàcil d'entendre, que ens aboca a un abisme de mil.lenis on les espècies sorgeixen i desapareixen i on nosaltres som només una conseqüencia arbitraria o potser no....

Interessant lectura pels que els agradi el tema de l'evolució humana o, millor dit, (perquè evolució implica millora i no tinc clar que haguem millorat) la hominització.

Sílvia Tarragó

dimecres, 14 de gener de 2009

'LA SOCIEDAD LITERARIA Y EL PASTEL DE PIEL PATATA DE GUERNSEY", de Mary Ann Shaffer y Annie Barrows


Sortirà demà a la venda publicat per RBA. Encara estic immersa en la seva lectura però crec que es una bona aposta la que ha fet aquesta editorial, una novel.la escrita en forma epistolar que t'arrossega fins al cor dels personatges que bateguen al compàs de la literatura.

Sílvia Tarragó

divendres, 2 de gener de 2009

"LA BUTXACA" TREURÀ INTERESSANTS NOVETATS AQUEST MES

M'alegra veure com aquesta editorial segueix treient llibres en català i a un preu molt assequible.

Aquest mes de gener sortirà El conte número tretze, una novel.la d'èxit bastant recent, El clan de l'ós de les cavernes, un clàssic que feia temps no es trobava ja en català, Els llops, una novel.la de casa nostra de la que, curiosament, he parlat en el post anterior, també de casa nostra Un crim imperfecte i Les maternitats d'Elna. Literatura en majúscules la de Van venir com orenetes, i els clàssics Moby Dik i Alícia al país de les meravelles.