divendres, 16 de maig del 2008

Confesso que he viscut... 40 anys


Néixer el maig del 68 atorga al fet un toc de distinció o, si més no, el fa peculiar. Però es possible que, a més, aquesta notorietat distintiva tingui un matís profètic en l’ésser que arriba aquell mes, acostant-lo a la rebel·lia, a l’inconformisme, adreçant els seus ulls cap a la desesperació d’un món que el desagrada, mentre espurneja anhels damunt la llet maternal per a què creixi desitjant, sospirant per una societat que deforma la idea que va formar-se als seus ulls quan van obrir-se, avui fa exactament 40 anys.

Ignoro si va ser això el que va passar quan em van portar al món, dins la reberveració que des de París s’obria pas mentre jo ni tan sols caminava, quan tot just començava a despertar, com si encara no m’hagués nascut la consciència. Després, amb el temps, van arribar les passes que em vincularien al món, un món que s’obria més enllà dels meus membres, acabats de fer, i que van anar de l’alenada materna al cercle familiar, un cercle d’atencions i d’afectes, un paradís de la generosa devoció que es la materialització de l’amor, d’aquell amor, el veritable, el que protegeix i defensa.

Més endavant, els records, memòria del meu germà, el meu company, la meva meitat de món, un món que s’anava fent més gran per a encabir a un altre germà, el meu nen, el meu petit a qui jo volia protegir i cuidar sempre. Anys entranyables en els que, ni per casualitat s’intuïa l’egoisme, i en els quals el dolor era només una caiguda o, com a molt, un enuig que la tendresa absorvia i tot tornava a ser aquell cercle d’atencions i d’afectes, d’aquell amor, el veritable.

Aquell maig inquiet va anar quedant enrera i la consciència es va despertar, a la fi, començant a exigir. Volia saber, “la dels perquès” em deia la mare. Aquella necessitat de conèixer interrogava l’àvia, s’entretenia en detalls i anècdotes, però també assetjava a l’avi qui, de vegades, explotava la imaginació per a barrejar-la amb la mentida innocent que és més vistosa i sedueix la ingenuïtat, especialment la meva, tan voraç.

Després van venir les lectures, anys de descobriments que em van permetre conèixer fets però que també van apropar-me a la crueltat, al veritable dolor, a l’egoisme, a tot allò que al cercle, el meu cercle, no existia. L’adolescència va irrompre i, amb ella, la nostàlgia d’aquell temps feliç, únic. Sortir del cercle, endintsar-se a la selva social per a descobrir que l’individu no és persona i que no s’és sinó que es representa. La imatge que va formar-se la meva consciència, tenint com a referència el cercle aquell, va desmoronar-se esdevenint part del passat i, llavors, vaig sumar-me a l’engranatge humà que segueix girant mentre l’esclavatge es perpetua amb altres noms.

No m’agrada el món on visc, per haver nascut el maig del 68 o perquè sóc com tots els que senten i pensen com jo, els que van néixer llavors, abans o que naixeran després, com els que acosten les seves mans, com el company, el que comparteix la meva vida, com l’amiga, la que escolta i recolza, com les veus i l’escalfor de tots aquells en qui reconec aquell cercle, tan diferent i aliè al despietat cercle global.

Exerceixo el meu dret a la malanconia, mentre altres exerceixen el convenciment cap a la felicitat que els mana l’autoajut, perquè no estic sola en la meva decepció, ho dic sense amargor amb el total convenciment de què el món que jo creia, en el que jo vaig somiar, es troba només en ell, en ella, en els meus nens, avui homes, i en els que m’apropen les seves mans.

Sílvia Tarragó