Publicat per La Campana en català i per Gadir en castellà.
Mariolina Venezia és una escenògrafa i guionista italiana que havia publicat anteriorment llibres de poesia i un volum de narracions. Ara s’ha atrevit amb la novel.la i el resultat no ha pogut ser més espectacular: se la compara amb Cien años de soledad, ha guanyat el prestigiós premi Campiello 2007 i el Premi llibreter i, a més, la crítica ha dit que és un exemple de “l’art de narrar”. La emprempta de la natura poètica de la seva escriptura és present al llarg d’aquesta història familiar, que es centra en las dones i que comprèn més d’un segle d’història.
“Hi havia dies que s’alçava un vent de colors que aixecava la pols i tot començava a llevar com la pasta del pa sota la flassada. Tornaven els fets que ja havien passat i els que encara havien de venir es feien visibles. Aquells dies els corrents d’aire sota les portes semblaven rialletes d’infants no nascuts, s’entortolligaven als turmells de les dones amb llaços impalpables i les feien empassegar. Petaven els vidres de les finestres. La llet quallava a les galledes. Els homes es posaven la roba que no tocava i les nenes es tornaven dones.”
La novel.la es situa a un poble d’Italia, Grottole, relatant les vivències dels diferents personatges, pels quals els grans esdeveniments passen gairebè sense adonar-se’n, enmig dels petits esdeveniments de la seva qüotidianeitat. Uns personatges que tenen una fondària desolada, irònica a voltes, i la herència dels personatges que els van precedir i que els fan entranyables i propers a la vegada.
Sílvia Tarragó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada