"L'any 1909, Sigmund Freud, acompanyat pel seu deixeble Carl Jung, va fer la seva primera i única visita als Estats Units per pronunciar un seguit de conferències sobre psicoanàlisi a la Universitat de Clark, a Worcester (Massachusetts). El doctorat honoris causa que li van concedir a Clark va ser el primer reconeixement públic que Freud va rebre per la seva feina. Malgrat el gran èxit d'aquella visita, durant els anys posteriors Freud sempre va comentar que els Estats Units l'havien traumatitzat. Va qualificar els nord-americans de salvatges i va atribuir a aquella estada xacres que ja l'afectaven molt abans de 1909. Els biògrafs de Freud han donat moltes voltes a aquest misteri i han especulat sovint sobre la possibilitat que als Estats Units passés alguna cosa desconeguda que hagués pogut desembocar en aquella reacció altrament inexplicable".
Així comença La interpretació del crim, primera novel.la de Jed Rubenfeld que està en via de publicació a vint països, i que aquí ha estat publicada en català per Edicions 62 i en castellà per Anagrama.
A partir d'aquest fet real, el de la visita de Freud als Estats Units, i conjecturant el que podria haver passat, Rubenfeld construeix un thriller intel.ligent, una història colpidora que conmou i t'atrapa des de la primera pàgina.
Tot un descobriment que renova el gust per la novel.la negra, endintsant-se pels camins que permeten la interpretació del crim.
Sílvia Tarragó
dijous, 11 d’octubre del 2007
dilluns, 8 d’octubre del 2007
'VIATGES PER L'SCRIPTORIUM', de PAUL AUSTER
Publicat per Edicions 62/Anagrama
Paul Auster ha arribat a la glòria literària i sembla que això li permet fer el que vulgui, un llibre a l’any, de poques pàgines, per “calentar” els seus seguidors i deixar-los al final, “freds”.
“Viatges per l’escriptorium” és això: una gran “calentada” que en l’últim moment salva la situació pels pèls.
Auster presenta una història en clau kafkiana i fantàstica, amb tot de fils desplegats que no acaben d’organitzar-se. La seva gran capacitat narrativa no pot acabar-se resolvent històries amb paranys metaliteraris i surrealismes diversos a l’ús.
A l’altra banda d’aquestes reflexions, però, hi ha el millor estil austerià, capaç de jugar amb el lector i dur-lo a passejar per històries captivadores en les quals es barregen els gèneres perquè el lectors hi disfruti, però sense renunciar alhora a una idea de gran obra literària, a un corpus global que va deixant empremta.
Paul Auster ha fet les seves grans obres amb els primers llibres publicats: “Trilogia de Nova York”, “El Palau de la Lluna”, “Timbuktú”... I això té molt de pes. Ara bé, els seus lectors han de ser exigents i demanar-li que no tregui “nouvelles” fluixes, sinó que provi de fer nous salts al buit sense xarxa, encara que tardi una mica més en escriure’ls i editar-los.
Reivindiquem el millor Auster, l’original i no una còpia de si mateix.
Albert Calls
Paul Auster ha arribat a la glòria literària i sembla que això li permet fer el que vulgui, un llibre a l’any, de poques pàgines, per “calentar” els seus seguidors i deixar-los al final, “freds”.
“Viatges per l’escriptorium” és això: una gran “calentada” que en l’últim moment salva la situació pels pèls.
Auster presenta una història en clau kafkiana i fantàstica, amb tot de fils desplegats que no acaben d’organitzar-se. La seva gran capacitat narrativa no pot acabar-se resolvent històries amb paranys metaliteraris i surrealismes diversos a l’ús.
A l’altra banda d’aquestes reflexions, però, hi ha el millor estil austerià, capaç de jugar amb el lector i dur-lo a passejar per històries captivadores en les quals es barregen els gèneres perquè el lectors hi disfruti, però sense renunciar alhora a una idea de gran obra literària, a un corpus global que va deixant empremta.
Paul Auster ha fet les seves grans obres amb els primers llibres publicats: “Trilogia de Nova York”, “El Palau de la Lluna”, “Timbuktú”... I això té molt de pes. Ara bé, els seus lectors han de ser exigents i demanar-li que no tregui “nouvelles” fluixes, sinó que provi de fer nous salts al buit sense xarxa, encara que tardi una mica més en escriure’ls i editar-los.
Reivindiquem el millor Auster, l’original i no una còpia de si mateix.
Albert Calls
'EL GRAN HORITZÓ', d'ADOLF TODÓ i RAMON CARRETÉ
Publicat per Angle Editorial
Literatura de caire empresarial que dóna consells plenament aplicables a la vida. Una senzilla història de dofins planteja una fàbula del món actual, del mercat i les relacions comercials i dóna un codi d’actuació per intervenir-hi, acceptant els canvis, la globalitat i la diferència.
De fet, el subtítol d’aques treball és “Com aprofitar les oportunitats d’un món canviant”. Els autors estan vinculats a Caixa Manresa (Todó és economista i Carreté filòleg).
“El gran horitzó” dóna resposta a les inquietuds expressades per una dona jove al seu pare, davant d’un futur que veu complex i ple d’incerteses.
A través d’una fàbula, el pare explica a la filla la història d’un jove dofí que abandona la seva vida tranquil·la i s’endinsa en l’oceà obert, a la recerca de nous horitzonts. Tenir iniciativa fins a ser solidari amb els altres són alguns dels valors que es tracten en aquesta obra que ens diu que hem de ser amos del nostre propi destí i ser alhora valents, aprofitant els obstacles i saber convertir-los en avantatges.
L’obra és optimista i d’autoajut. Ens recorda i ensenya algunes experiències per poder tirar endavant. És un llibre que pot llegir-se en clau d’aprenentatge o per pur plaer narratiu. Sigui com sigui, un relat molt enriquidor.
Albert Calls
Literatura de caire empresarial que dóna consells plenament aplicables a la vida. Una senzilla història de dofins planteja una fàbula del món actual, del mercat i les relacions comercials i dóna un codi d’actuació per intervenir-hi, acceptant els canvis, la globalitat i la diferència.
De fet, el subtítol d’aques treball és “Com aprofitar les oportunitats d’un món canviant”. Els autors estan vinculats a Caixa Manresa (Todó és economista i Carreté filòleg).
“El gran horitzó” dóna resposta a les inquietuds expressades per una dona jove al seu pare, davant d’un futur que veu complex i ple d’incerteses.
A través d’una fàbula, el pare explica a la filla la història d’un jove dofí que abandona la seva vida tranquil·la i s’endinsa en l’oceà obert, a la recerca de nous horitzonts. Tenir iniciativa fins a ser solidari amb els altres són alguns dels valors que es tracten en aquesta obra que ens diu que hem de ser amos del nostre propi destí i ser alhora valents, aprofitant els obstacles i saber convertir-los en avantatges.
L’obra és optimista i d’autoajut. Ens recorda i ensenya algunes experiències per poder tirar endavant. És un llibre que pot llegir-se en clau d’aprenentatge o per pur plaer narratiu. Sigui com sigui, un relat molt enriquidor.
Albert Calls
LA CONTINUACIÓ DE 'LOS PILARES DE LA TIERRA'
Es titularà Un mundo sin fin i sortirà a la venda gener de l'any vinent en català i castellà.
L'acció té lloc a la mateixa ciutat, Kingsbridge, 200 anys després dels fets ocorreguts a la primera novel.la amb els descendents dels personatges com a protagonistes. Això és degut a, segons explica el propi Ken Follet a la seva pàgina web, que des que va publicar Els pilars de la terra el 1989, els lectors no han deixat de presionar-lo per a escriure la continuació fins que, finalment, ha acabat per fer-ho però situant l'acció 2 segles més tard a la mateixa ciutat i amb els descendents dels personatges, perquè escriure una altra novel.la sobre la construcció d'una catedral seria escriure el mateix llibre i utilitzar els mateixos personatges no seria possible ja que serien vells.
Caldrà esperar a veure si aquesta seqüela està a l'alçada de les espectatives creades pels entusiastes de la novel.la que la precedeix, perquè, no ens enganyem, Los pilares... ha assolit ja uns tints d'idealització de tant que se'n ha parlat que, inevitablemente, poden portar a la decepció. D'altra banda, es molt possible que aparegui també una mica de controvèrsia per part dels que abominen dels best i long-sellers i aposten per la literatura més que no pas per l'evassió.
Sílvia Tarragó
dimarts, 2 d’octubre del 2007
INFIELES E INFELICES, de CARE SANTOS
Publicat per Algaida
Novel·la que busca descaradament que el lector s’entretingui, però sense defugir una certa crítica social. L’autora parteix d’uns paràmetres de novel·la rosa, però ràpidament els supera per parlar-nos de sexe, banyes i tota mena de variables de l’assumpte amorós.
‘El síndrome Bovary’ té moments brillants per al lector –fa somriure, plorar, ràbia, etc.–, on l’autora s’interroga, a través dels personatges, dels grans temes que preocupen a les persones en la seva vida diària. És a dir, que més enllà de l’existència i la mort que ens determina, hi ha totes les nostres contradiccions diàries i les que provoquen les nostres emocions.
Si ‘La síndrome Bovary’ s’ha descrit com la recerca d’un amor romàntic, ideal i inexistent, que provoca frustració, resentiment i depressió, els personatges femenins d’aquesta novel·la pateixen mals d’amors diversos, però filles dels temps actuals, no tenen manies a l’hora d’utilitzar el sexe, que ja no és un tabú per a elles.
Tot plegat esdevé un còctel divertit, però amb tintes carregades d’humor negre i en el sempre competititu i patètic món de la indústria editorial actual. El lector hi trobarà passions, venjances i infidelitats en una novel·la rosa concebuda com a “antítesi de la novel·la rosa”. L’autora vol fer, a més, crítica social i per això no se n’està de parodiar els usos i costums d’un món que en el fons està molt buit.
Risc i encert amb un nou registre en la ja llarga dilatada trajectòria de Care Santos com a narradora.
Albert Calls
'LES LLÀGRIMES DE LA SENYORETA MARTA', de PEP PUIG
Publicat per Empúries
Novel·la d’iniciació emplaçada en un poblet mediterrani i centrada en la vida d’uns joves. Un d’ells descobrirà el sexe, l’amor i la cultura en braços de la senyoreta Marta, la seva mestra d’escola.
El narrador evoca uns fets que van marcar la seva trajectòria vital: la promesa, la família i el poble, en el marc d’una amplíssima galeria de personatges secundaris que acosten el lector a un altre temps, però també a l’aprenentatge vital bàsic.
Pere Puig i Ponsa va néixer a Terrasa el 1969. Viu a la Nou de Gaià (Baix Gaià), un poblet envoltat de vinyes i garrofers que hi ha al Camp de Tarragona. La seva primera novel·la, ‘L’home que torna’, va obtenir el Premi Jove Talent Fnac i va gaudir d’una molt bona acollida per part de la crítica i els lectors.
Amb ‘Les llàgrimes de la senyoreta Marta’ continua recuperant i reescrivint la seva memòria literària. Es tracta, en definitiva, d’una novel·la planera que aprofundeix en els viaranys de l’ànima i del desig.
Albert Calls
Novel·la d’iniciació emplaçada en un poblet mediterrani i centrada en la vida d’uns joves. Un d’ells descobrirà el sexe, l’amor i la cultura en braços de la senyoreta Marta, la seva mestra d’escola.
El narrador evoca uns fets que van marcar la seva trajectòria vital: la promesa, la família i el poble, en el marc d’una amplíssima galeria de personatges secundaris que acosten el lector a un altre temps, però també a l’aprenentatge vital bàsic.
Pere Puig i Ponsa va néixer a Terrasa el 1969. Viu a la Nou de Gaià (Baix Gaià), un poblet envoltat de vinyes i garrofers que hi ha al Camp de Tarragona. La seva primera novel·la, ‘L’home que torna’, va obtenir el Premi Jove Talent Fnac i va gaudir d’una molt bona acollida per part de la crítica i els lectors.
Amb ‘Les llàgrimes de la senyoreta Marta’ continua recuperant i reescrivint la seva memòria literària. Es tracta, en definitiva, d’una novel·la planera que aprofundeix en els viaranys de l’ànima i del desig.
Albert Calls
dissabte, 29 de setembre del 2007
"LA MUERTE LENTA DE LUCIANA B.", de GUILLERMO MARTINEZ
Existeixen les casualitats o, més aviat, tot forma part d'un plà? És possible portar la venjança fins al límit més extrem? Pot la por fer-nos trobar conspiracions on no n'hi ha?
Aquestes incògnites són les que planteja la novel.la de Guillermo Martinez, autor de Los crímenes de Oxford, amb una habilitat que inquieta i que conmou. Luciana, la seva protagonista, viu un malson des de fa deu anys, una sèrie d'esdeveniments estàn destruïnt la seva vida i a aquells qui l'envolten, esdeveniments que tant poden ser fruït de desfortunades coincidències com d'un astut pla de venjança i és en aquesta incertesa on el lector queda atrapat, intentant esbrinar el misteri però, alhora, intuïnt el sinistre potencial que s'amaga als racons més primitius i malèvols de l'ànima humana.
Una lectura que sedueix des de la primera frase, que ens arrosega pels estranys viaranys de la ment humana, interrogant-nos i sorprenent-nos a mida que la trama avança. Una gran descoberta i una interessant reflexió sobre el poder de la ficció en la realitat.
L'editorial invita als lectors que vulguin a donar la seva versió del final de la novel.la i premiaran a aquell qui doni la versió més original. Podeu participar a www.lamuertelenta.com
Sílvia Tarragó
dimecres, 26 de setembre del 2007
'SI MENGES UNA LLIMONA SENSE FER GANYOTES', de SERGI PÀMIES
Publicat per Quaderns Crema
Sergi Pàmies és un dels grans contistes catalans del moment. En la seva darrera entrega de relats torna a barrejar situacions quotidianes i fantàstiques, explicades amb una prosa tensada i calibrada al més mínim detall.
El llibre ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2007 i el Premi lletra d’Or 2007 i arrossega nou edicions com a mínim.
Pàmies (París, 1960) és autor dels reculls de contes ‘T’hauria de caure la cara de vergonya’, ‘Infecció’, ‘La gran novel·la sobre Barcelona’ i ‘L’últim llibre de Sergi Pàmies’. També, de les novel·les ‘ La primera pedra’, ‘L’instint’ i ‘Sentimental’. La seva narrativa ha estat reconeguda amb prestigiosos premis i elogiosos comentaris de la crítica especialitzada.
Els temes d’aquests nous relats són l’amor, la desconfiança, la família, la mort… un ampli mostrari tragicòmic pel que passen uns personatges molt vulnerables i humans. “Esclaus d’unes circumstàncies que, com les llimones, combinen l’acidesa amb les propietats refrescants”, com s’apunta en el recull.
D’aquest aclamat volum de relats (per la crítica i els lectors!) destacaria la seva frescor. Es poden llegir de manera ràpida i amaguen claus que conviden a la reflexió de temes absolutament contemporanis. A més, reivindiquen un gènere que al nostre país sol deixar-se molt de banda, el conte.
Albert Calls
Sergi Pàmies és un dels grans contistes catalans del moment. En la seva darrera entrega de relats torna a barrejar situacions quotidianes i fantàstiques, explicades amb una prosa tensada i calibrada al més mínim detall.
El llibre ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2007 i el Premi lletra d’Or 2007 i arrossega nou edicions com a mínim.
Pàmies (París, 1960) és autor dels reculls de contes ‘T’hauria de caure la cara de vergonya’, ‘Infecció’, ‘La gran novel·la sobre Barcelona’ i ‘L’últim llibre de Sergi Pàmies’. També, de les novel·les ‘ La primera pedra’, ‘L’instint’ i ‘Sentimental’. La seva narrativa ha estat reconeguda amb prestigiosos premis i elogiosos comentaris de la crítica especialitzada.
Els temes d’aquests nous relats són l’amor, la desconfiança, la família, la mort… un ampli mostrari tragicòmic pel que passen uns personatges molt vulnerables i humans. “Esclaus d’unes circumstàncies que, com les llimones, combinen l’acidesa amb les propietats refrescants”, com s’apunta en el recull.
D’aquest aclamat volum de relats (per la crítica i els lectors!) destacaria la seva frescor. Es poden llegir de manera ràpida i amaguen claus que conviden a la reflexió de temes absolutament contemporanis. A més, reivindiquen un gènere que al nostre país sol deixar-se molt de banda, el conte.
Albert Calls
dimecres, 19 de setembre del 2007
'EXPLORADORES DEL ABISMO', de ENRIQUE VILA-MATAS
Es tracta del darrer llibres de Vila-Matas. Un llibre de relats que serà tot un descobriment pels que encara no coneixen aquest autor.
Els protagonistes de les diverses històries es troben al límit o, fins i tot, dins mateix de l'abisme, cadascú del seu propi, i s'arrisquen en la bogeria, en l'absurd i, sobretot, en la ironia.
En el relat Café Kubista, l'autor ho descriu així:
"Voy pensando que un libro nace de una insatisfacción, nace de un vacío, cuyos perímetros van revelándose en el transcurso y final del trabajo. Seguramente escribirlo es llenar ese vacío. En el libro que terminé ayer, todos los personajes acaban siendo exploradores del abismo o, mejor dicho, del contenido de ese abismo. Investigan en la nada y no cesan hasta dar con uno de sus posibles contenidos, pues sin duda les disgustaría ser confundidos con nihilistas. Todos ellos han elegido, como actitud ante el mundo, asomarse al vacío. Y no hay duda de que conectan con una frase de Kafka: 'Fuera de aquí, tal es mi meta.'"
Sílvia Tarragó
Els protagonistes de les diverses històries es troben al límit o, fins i tot, dins mateix de l'abisme, cadascú del seu propi, i s'arrisquen en la bogeria, en l'absurd i, sobretot, en la ironia.
En el relat Café Kubista, l'autor ho descriu així:
"Voy pensando que un libro nace de una insatisfacción, nace de un vacío, cuyos perímetros van revelándose en el transcurso y final del trabajo. Seguramente escribirlo es llenar ese vacío. En el libro que terminé ayer, todos los personajes acaban siendo exploradores del abismo o, mejor dicho, del contenido de ese abismo. Investigan en la nada y no cesan hasta dar con uno de sus posibles contenidos, pues sin duda les disgustaría ser confundidos con nihilistas. Todos ellos han elegido, como actitud ante el mundo, asomarse al vacío. Y no hay duda de que conectan con una frase de Kafka: 'Fuera de aquí, tal es mi meta.'"
Sílvia Tarragó
dilluns, 17 de setembre del 2007
'LA CARRETERA', de CORMAC McCARTHY
Publicat per Ed. 62 i Mondadori
En un futur postnuclear un pare i un fill avancen per la carretera cap al sud, buscant el mar. En el seu camí, el fred, la fam i els caníbals d’un món devastat són metàfores que aprofundeixen en el sentit de la vida humana.
La novel·la podria ser una altra obra de ciència ficció, però va molt més enllà. Per aquest motiu ha obtingut el Premi Pulitzer 2007, un dels més prestigiosos guardons mundials. MC Carthy, un autor ja de culte, construeix una història en clau poètica, feta a partir de petits fragments d’instants de la vida.
Al final del llibre, però, hi ha la clau del que és l’existència humana: l’home és capaç del millor i alhora del pitjor. I això el condemna i el redimeix alhora. I encara una altra tesi més: la transmissió del testimoni vital dels pares cap als fills sobreviu a les incidències del món més apocalíptic possible.
Cormac McCarthy (Rhode Island, 1933) és un dels autors de la literatura contemporània que sona constantment al Premi Nobel. Amb “Tots aquells cavalls” (1992) va guanyar el National Book Award i el National Book Critics Circle Award. Amb “La carretera”, posa de nou el nivell qualitatiu molt alt.
Albert Calls
En un futur postnuclear un pare i un fill avancen per la carretera cap al sud, buscant el mar. En el seu camí, el fred, la fam i els caníbals d’un món devastat són metàfores que aprofundeixen en el sentit de la vida humana.
La novel·la podria ser una altra obra de ciència ficció, però va molt més enllà. Per aquest motiu ha obtingut el Premi Pulitzer 2007, un dels més prestigiosos guardons mundials. MC Carthy, un autor ja de culte, construeix una història en clau poètica, feta a partir de petits fragments d’instants de la vida.
Al final del llibre, però, hi ha la clau del que és l’existència humana: l’home és capaç del millor i alhora del pitjor. I això el condemna i el redimeix alhora. I encara una altra tesi més: la transmissió del testimoni vital dels pares cap als fills sobreviu a les incidències del món més apocalíptic possible.
Cormac McCarthy (Rhode Island, 1933) és un dels autors de la literatura contemporània que sona constantment al Premi Nobel. Amb “Tots aquells cavalls” (1992) va guanyar el National Book Award i el National Book Critics Circle Award. Amb “La carretera”, posa de nou el nivell qualitatiu molt alt.
Albert Calls
'ELS TAXISTES DEL TSAR', de JOAN DANIEL BEZSONOFF
Publicat per Empúries
Més que una nova novel·la, Bezsonoff escriu una crònica familiar del retrobament dels seus orígens. A partir de la vida del seu avi, l’autor explora una ànima, la seva, dividida en tres nacions: la russa, la francesa i la catalana.
Les passes dels germans Bezsonoff –avi i besoncle de l’autor– permeten al novel·lista de la Catalunya Nord entrellaçar records familiars i vivències actuals en un relat autobiogràfic carregat de personatges secundaris, ciutats poètiques i mestissatge cultural.
Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és professor de llengua catalana i col·laborador d’El Punt i del Quadern d’El País. És l’autor de novel·les com “Les rambles de Saigon”, “Les lletres d’amor no serveixen de res”, “La revolta dels geperuts” i “Les dones de paper”, publicades per l’editorial rossellonesa Trabucaire.
Posteriorment va publicar dins l’editorial Empúries “La presonera d’Alger”, “La guerra dels cornuts” i “Les amnèsies de Déu”. Ha estat guardonat amb els premis Just M. Casero, Mediterranée, Salambó, Crexells i Maria Àngels Anglada.
Del seu darrer treball destaca aquesta capacitat de transmissió directa que tenen els grans narradors, convertida en una veu pròpia i molt personal. Bona literatura i a més exportable, d’alta qualitat.
Albert Calls
Més que una nova novel·la, Bezsonoff escriu una crònica familiar del retrobament dels seus orígens. A partir de la vida del seu avi, l’autor explora una ànima, la seva, dividida en tres nacions: la russa, la francesa i la catalana.
Les passes dels germans Bezsonoff –avi i besoncle de l’autor– permeten al novel·lista de la Catalunya Nord entrellaçar records familiars i vivències actuals en un relat autobiogràfic carregat de personatges secundaris, ciutats poètiques i mestissatge cultural.
Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és professor de llengua catalana i col·laborador d’El Punt i del Quadern d’El País. És l’autor de novel·les com “Les rambles de Saigon”, “Les lletres d’amor no serveixen de res”, “La revolta dels geperuts” i “Les dones de paper”, publicades per l’editorial rossellonesa Trabucaire.
Posteriorment va publicar dins l’editorial Empúries “La presonera d’Alger”, “La guerra dels cornuts” i “Les amnèsies de Déu”. Ha estat guardonat amb els premis Just M. Casero, Mediterranée, Salambó, Crexells i Maria Àngels Anglada.
Del seu darrer treball destaca aquesta capacitat de transmissió directa que tenen els grans narradors, convertida en una veu pròpia i molt personal. Bona literatura i a més exportable, d’alta qualitat.
Albert Calls
dilluns, 10 de setembre del 2007
'EL COMPLOT CONTRA LOS ESCIPIONES Y OTROS RELATOS', de VALERIO MASSIMO MANFREDI
Publicat per Debolsillo
Valerio Massimo Manfredi és autor d’obres molt conegudes com la nissaga d’‘Alexandros’ o ‘La última legión’, que ha estat portada al cinema recentment. En la distància curta no es mou malament, com demostren els relats d’aquest llibre, que poden fer passar una bona estona al lector sense que aquest hagi de llegir un llarg volum.
El llibre recull tres històries que tenen el rerefons del camí com a nexe conductor. La primera, que hi dóna títol, passa a la Via Appia, en temps dels Escipions i narra un recargolat complot polític en els que estaran implicats legionaris romans.
El segon text, “El caballero invisible”, succeix en els darrers temps de l’Al-Àndalus. Un cavaller i els seus dos acompanyants han de transportar un misteriós paquet, mentre són perseguits.
El relat final, “La carretera”. ambientat a la mítica Ruta 66 dels EUA, en els temps actuals, barreja misteri i assassinats i demostra que mai es pot fugir del passat. En definitiva, una immillorable dosi de lectura que té com a objectiu que el lector s’ho passi bé, amb el rerefons de la narrativa històrica, però en clau d’aventures.
Albert Calls
Valerio Massimo Manfredi és autor d’obres molt conegudes com la nissaga d’‘Alexandros’ o ‘La última legión’, que ha estat portada al cinema recentment. En la distància curta no es mou malament, com demostren els relats d’aquest llibre, que poden fer passar una bona estona al lector sense que aquest hagi de llegir un llarg volum.
El llibre recull tres històries que tenen el rerefons del camí com a nexe conductor. La primera, que hi dóna títol, passa a la Via Appia, en temps dels Escipions i narra un recargolat complot polític en els que estaran implicats legionaris romans.
El segon text, “El caballero invisible”, succeix en els darrers temps de l’Al-Àndalus. Un cavaller i els seus dos acompanyants han de transportar un misteriós paquet, mentre són perseguits.
El relat final, “La carretera”. ambientat a la mítica Ruta 66 dels EUA, en els temps actuals, barreja misteri i assassinats i demostra que mai es pot fugir del passat. En definitiva, una immillorable dosi de lectura que té com a objectiu que el lector s’ho passi bé, amb el rerefons de la narrativa històrica, però en clau d’aventures.
Albert Calls
'PERÓN. LUZ Y SOMBRAS 1946-1955. LA DICTADURA POPULISTA', de JOAN BENAVENT
Publicat per Letras e Imagos
Joan Benavent (Barcelona, 1944) viu a Vilassar de Mar i es autor d’una sòlida obra literària que té com a epicentre el cinema i els personatges històrics. És autor de ‘Clark Gable. La corona del Rey’, ‘La piel de los dioses’, ‘Greta Garbo. El dolor de la esfinge’, ‘Close up. Vidas, estrellato y sexo en Hollywood’ i ‘Perón, luz y sombras I. Los colores del cielo (1893-1946)’.
La darrera novetat editorial que aquest autor ha tret, però, ‘Perón. Luz y Sombras. 1946-1955. La Dictadura Populista’, és un voluminós llibre de gairebé 900 pàgines que continua acostant el seu lector a la controvertida figura del politic argentí, amb un ofici extraordinari, que demostra una gran passió pels llibres, la cultura i la història.
Es tracta, doncs, d’una obra global que barreja història, periodisme i cites shakespearianes amb punts de vista molt diversos que permeten una completa visió de Perón, Evita i tot el que van suposar per a Argentina i la història contemporània.
D’altra banda, en cap moment es defuig el tremp de la bona literatura, en aquest cas lligada per un fil d’esdeveniments històrics. En definitiva, un gran treball que des de la humilitat i l’anar fent es converteix en una obra gegantina. A més, l’autor la conjuga amb el projecte editorial Letras e Imagos, una sòlida proposta cultural que des de Vilassar de Mar s’obre a la cultura universal amb lletres ben majúscules.
Albert Calls
Joan Benavent (Barcelona, 1944) viu a Vilassar de Mar i es autor d’una sòlida obra literària que té com a epicentre el cinema i els personatges històrics. És autor de ‘Clark Gable. La corona del Rey’, ‘La piel de los dioses’, ‘Greta Garbo. El dolor de la esfinge’, ‘Close up. Vidas, estrellato y sexo en Hollywood’ i ‘Perón, luz y sombras I. Los colores del cielo (1893-1946)’.
La darrera novetat editorial que aquest autor ha tret, però, ‘Perón. Luz y Sombras. 1946-1955. La Dictadura Populista’, és un voluminós llibre de gairebé 900 pàgines que continua acostant el seu lector a la controvertida figura del politic argentí, amb un ofici extraordinari, que demostra una gran passió pels llibres, la cultura i la història.
Es tracta, doncs, d’una obra global que barreja història, periodisme i cites shakespearianes amb punts de vista molt diversos que permeten una completa visió de Perón, Evita i tot el que van suposar per a Argentina i la història contemporània.
D’altra banda, en cap moment es defuig el tremp de la bona literatura, en aquest cas lligada per un fil d’esdeveniments històrics. En definitiva, un gran treball que des de la humilitat i l’anar fent es converteix en una obra gegantina. A més, l’autor la conjuga amb el projecte editorial Letras e Imagos, una sòlida proposta cultural que des de Vilassar de Mar s’obre a la cultura universal amb lletres ben majúscules.
Albert Calls
ASSASSINATS EN CLAU DE JAZZ
Edebé ha creat aquesta nova col.lecció amb banda sonora inclosa, en la qual, a través del reconegut escriptor de novel.la negra Andreu Martin, es fa una apassionant incursió en el món del jazz i del crim.
De moment, hi ha publicats dos títols: El blues del detectiu immortal i El blues de la setmana més negra, tant en català com en castellà.
Sílvia Tarragó
dimecres, 5 de setembre del 2007
'EL CUARTO REINO', de FRANCESC MIRALLES
Publicat per Martínez Roca Ediciones
Després de ser un notable èxit de vendes el passat Sant Jordi, ara surt l’edició en castellà d’aquesta suggerent història d’acció i enigmes, sota el títol ‘El Cuarto Reino’.
Francesc Miralles és un autor jove, però amb una extensa trajectòria en molts camps literaris. ‘El Cuarto Reino’ obre als lectors en castellà una trama que té tots els ingredients per capturar fins al final. I ho fa de totes totes.
Un periodista, Leo Vidal, de pare català i mare nordamericana, rep l’encàrreg de trobar una fotografia inèdita d’una expedició nazi al monestir de Montserrat. A partir d’aquí entrarà en una espiral d’acció per diversos països, que el portarà a descobrir un secret amagat per Hitler que pot canviar l’ordre mundial.
Passar-s’ho bé llegint no és cap pecat, com defensa Miralles amb aquesta novel·la. Deixant enrere les moltes manies que sembla haver-hi davant la posssibilitat que un autor d’aquí faci ficció en clau best seller, Miralles ens regala un gaudi que dura el que tardem a arribar a la darrera ratlla i esbrinar el final.
Albert Calls
Després de ser un notable èxit de vendes el passat Sant Jordi, ara surt l’edició en castellà d’aquesta suggerent història d’acció i enigmes, sota el títol ‘El Cuarto Reino’.
Francesc Miralles és un autor jove, però amb una extensa trajectòria en molts camps literaris. ‘El Cuarto Reino’ obre als lectors en castellà una trama que té tots els ingredients per capturar fins al final. I ho fa de totes totes.
Un periodista, Leo Vidal, de pare català i mare nordamericana, rep l’encàrreg de trobar una fotografia inèdita d’una expedició nazi al monestir de Montserrat. A partir d’aquí entrarà en una espiral d’acció per diversos països, que el portarà a descobrir un secret amagat per Hitler que pot canviar l’ordre mundial.
Passar-s’ho bé llegint no és cap pecat, com defensa Miralles amb aquesta novel·la. Deixant enrere les moltes manies que sembla haver-hi davant la posssibilitat que un autor d’aquí faci ficció en clau best seller, Miralles ens regala un gaudi que dura el que tardem a arribar a la darrera ratlla i esbrinar el final.
Albert Calls
L'ENTORN NATURAL DE CABRILS EN UN LLIBRE
L’Ajuntament de Cabrils ha editat un llibre que mostra la gran riquesa del medi natural que té aquest municipi del Baix Maresme. Sota el títol de ‘L’entorn natural de Cabrils’, en l’obra s’hi analitzen els diversos aspectes que afecten el seu espai mediambiental.
El treball l’ha fet un ampli equip voluntari de persones vinculades a les tasques de protecció del medi i compta com aval amb un pròleg del conegut Dr. Martí Boada, que destaca que és una obra “de gran seriositat i solvència, amb criteri científic i amb un llenguatge absolutament clar i a l’abast de tothom”.
Boada també afegeix que espera que el llibre ”ajudi a incrementar el coneixement de Cabrils i que, entre tots, ajudem a protegir allò que tenim”.
El volum s’acompanya de nombroses fotografies i tracta els aspectes físics del municipi, l’evolució històrica del paisatge forestal i agrícola, el paisatge vegetal, la fauna o el patrimoni arquitectònic, entre d’altres temes.
Situat a la frontera entre obra de divulgació i guia per conèixer el nostre entorn, aquest treball va molt més enllà de divulgar coneixements i acaba convidant a passejar, fins i tot amb una acurada selecció d’itineraris.
Albert Calls
El treball l’ha fet un ampli equip voluntari de persones vinculades a les tasques de protecció del medi i compta com aval amb un pròleg del conegut Dr. Martí Boada, que destaca que és una obra “de gran seriositat i solvència, amb criteri científic i amb un llenguatge absolutament clar i a l’abast de tothom”.
Boada també afegeix que espera que el llibre ”ajudi a incrementar el coneixement de Cabrils i que, entre tots, ajudem a protegir allò que tenim”.
El volum s’acompanya de nombroses fotografies i tracta els aspectes físics del municipi, l’evolució històrica del paisatge forestal i agrícola, el paisatge vegetal, la fauna o el patrimoni arquitectònic, entre d’altres temes.
Situat a la frontera entre obra de divulgació i guia per conèixer el nostre entorn, aquest treball va molt més enllà de divulgar coneixements i acaba convidant a passejar, fins i tot amb una acurada selecció d’itineraris.
Albert Calls
dilluns, 3 de setembre del 2007
ENTREVISTA AMB ISABEL ALLENDE
Aquí us deixo el text d'una entrevista feta a Isabel Allende amb motiu de la publicació del seu darrer llibre, La suma de los días, facilitada pel grup editorial Random House Mondadori
Sílvia Tarragó
La familia es el eje de La suma de los días. ¿Cuál cree que es el papel de la familia en el mundo actual?
La familia tradicional está desapareciendo en los países industrializados, pero sigue siendo el eje de la sociedad en el resto del mundo, con todas las ventajas e inconvenientes que ese tipo de familia conlleva. En la cultura occidental moderna la familia ha cambiado por completo, ya no se ajusta a los moldes de antes, y creo que mi libro es un buen ejemplo de ello. Tengo una familia compuesta, añadida, parchada, adoptada, de gente que a veces no está relacionada por lazos de sangre, de diferentes razas, creencias, temperamentos, etc. Estamos juntos porque nos queremos a pesar de las peleas y problemas, que nunca faltan. La familia nos da seguridad, protección, compañía; y también nos rompe los nervios, pero yo no podría vivir sin ella.
¿Qué significa ser madre?
A mi edad me siento madre de mucha gente, no sólo de Paula y Nico. Soy la matriarca, la mujer madura que tiene la misión de cuidar a los jóvenes y facilitarles las cosas, para que no tropiecen tanto como he tropezado yo en el viaje de mi vida. Me siento matriarca de mi hijo Nico y de Lori, su adorable mujer, de mis nietos, de Juliette y sus hijos (ella es mi asistente), de mis hijastros, ahora de mis padres, que están viejos y frágiles, e incluso de la primera mujer de Nico, a pesar de que están divorciados desde hace más de 10 años. Asumo mi papel de madraza con orgullo y liviandad. Nunca lo he sentido como una carga o como una tremenda responsabilidad. Se hace lo que se puede, no más, y por el camino se arreglan las cargas, como decía mi abuelo cuando iba con una recua de mulas por la cordillera de los Andes hacia la Patagonia argentina.
¿Qué papel, de todos lo que le ha tocado vivir en su familia, es con el que más ha disfrutado?
Al terminar este libro comprendí que mi característica más fuerte es la maternidad, que la ejerzo con inagotable energía y gusto, pero todavía lo que más disfruto es mi relación amorosa con Willie. Si tengo que escoger entre dormir con mis nietos o con mi marido, prefiero lo segundo.
¿Es posible la vida sin el amor de un hombre?
Supongo que la vida es posible sin el amor de un hombre, porque hay tantas otras formas de amor que pueden llenar el alma y ocupar los días, desde la familia hasta el servicio a la comunidad, pero por suerte yo he vivido casi siempre enamorada. Este año cumplo 65 años y me siento tan enamorada como estaba a los 15. Mis nietos opinan que es bochornoso; preferirían que lo disimulara, para que no fueran a enterarse sus amigos.
¿Qué piensa de la infidelidad en la pareja?
Hay toda clase de acuerdos entre las parejas, incluso el amor libre. Yo he probado la infidelidad y no me funciona, porque termino amando a medias. Con Willie acordamos desde el principio que tendríamos una relación monógama y por mi parte lo he cumplido al pie de la letra. No puedo meter las manos al fuego por él, claro, pero no me ha dado motivos de celos. Antes le decía que si lo sorprendiera en una infidelidad los iba a matar a él, a sus hijos y al perro. Ahora me he calmado un poco y eso me parece una reacción algo exagerada, porque después habría que limpiar los charcos de sangre. Si lo pillara le rompería todo lo que tiene, desde sus manuscritos hasta su sombrero Borsalino, y lo pondría de patitas en la calle.
Un aspecto importante de La suma de los días es la presencia de diferentes religiones e incluso creencias personales. ¿Qué papel tiene la religión en su vida?
No pertenezco a ninguna religión organizada pero tengo una práctica espiritual diaria y siento respeto por las creencias ajenas, aunque me espanta el auge del fundamentalismo que hoy es evidente en casi todas las religiones monoteístas.
Las adicciones también aparecen a lo largo del libro. ¿Cómo piensa que debe afrontarse este problema?
Después de haber vivido 20 años en contacto con las adicciones de los hijos de Willie y sus terribles consecuencias, creo que hay que legalizar las drogas y controlarlas, tal como se controla el alcohol o los medicamentos. Lo peor de la adicción es la criminalidad, la corrupción, el dinero sucio que financia el vicio y el hecho de que los adictos terminan convertidos en guiñapos humanos, marginados de la sociedad, con mínima ayuda o simpatía. Necesitan ayuda, no castigo.
¿Dónde están sus raíces después de treinta años lejos de su Chile natal?
Mis raíces están firmemente plantadas en Willie, mi familia y mis libros.
¿Qué significa la escritura para Isabel Allende? ¿Cuánto de imaginación y cuánto de realidad hay en su obra?
La escritura me permite aclarar un poco la confusión de la vida. Al nombrar las cosas, las entiendo y las recuerdo, por eso esta memoria ha sido tan importante para mí. Al escribir sobre mi familia he podido ver las relaciones con cierta perspectiva, darme cuenta de las tensiones y de las corrientes subterráneas que nos llevan en diferentes direcciones; también he llegado a conocer mejor a cada miembro de la familia. Todos tienen su propia versión de los hechos y he tratado de barajarlas en forma equilibrada, lo que no siempre es posible.
Generalmente escribo ficción, de manera que hay un componente muy alto de imaginación en todos mis libros, pero en La Suma de los Días, como en Paula, he procurado acercarme lo más posible a la verdad y a la realidad. Aclaro, eso sí, que en ambos casos se trata de libros muy personales, muy subjetivos. Son libros escritos desde la emoción y el recuerdo.
¿Cree que La suma de los días podría servir de ayuda a personas que han tenidos problemas de familia, tal como sucedió con muchos de los lectores que se identificaron con la historia de Paula?
No puedo contestar esta pregunta, porque no tengo idea cómo será recibido este libro, tal como tampoco lo sabía en el caso de Paula. Escribí ese libro como una catarsis, sin imaginar que tocaría a tantas personas en todo el mundo durante tantos años. Todavía recibo cartas de lectores conmovidos por la historia de mi hija. ¿Qué cuerdas puede hacer vibrar La Suma de los Días? Eso lo dirá el tiempo.
Después de todo lo vivido y contado en La suma de los días ¿Qué sueño le queda por cumplir?
A ver, a ver… sueños por cumplir… No se me ocurre ninguno realista. Sueño con tener piernas largas, por ejemplo, pero eso es como soñar con Antonio Banderas.
A veces me pongo ansiosa porque siento que el libro que estoy escribiendo se ha atrancado, o porque hay demasiadas actividades en mi agenda y no me queda tiempo ni para respirar, entonces digo en voz alta que “sueño con jubilarme”. A Willie y al resto de la familia les dan ataques de pánico cuando digo eso, porque la idea de tenerme ociosa interfiriendo en sus vidas, dándoles órdenes, cambiando la decoración de la casa e inventado proyectos que los incluyen a todos ellos, es aterradora. Pero no es verdad: no sueño con jubilarme. Sueño con seguir escribiendo, seguir enamorada y seguir cerca de mi familia hasta el fin de mis días.
Sílvia Tarragó
La familia es el eje de La suma de los días. ¿Cuál cree que es el papel de la familia en el mundo actual?
La familia tradicional está desapareciendo en los países industrializados, pero sigue siendo el eje de la sociedad en el resto del mundo, con todas las ventajas e inconvenientes que ese tipo de familia conlleva. En la cultura occidental moderna la familia ha cambiado por completo, ya no se ajusta a los moldes de antes, y creo que mi libro es un buen ejemplo de ello. Tengo una familia compuesta, añadida, parchada, adoptada, de gente que a veces no está relacionada por lazos de sangre, de diferentes razas, creencias, temperamentos, etc. Estamos juntos porque nos queremos a pesar de las peleas y problemas, que nunca faltan. La familia nos da seguridad, protección, compañía; y también nos rompe los nervios, pero yo no podría vivir sin ella.
¿Qué significa ser madre?
A mi edad me siento madre de mucha gente, no sólo de Paula y Nico. Soy la matriarca, la mujer madura que tiene la misión de cuidar a los jóvenes y facilitarles las cosas, para que no tropiecen tanto como he tropezado yo en el viaje de mi vida. Me siento matriarca de mi hijo Nico y de Lori, su adorable mujer, de mis nietos, de Juliette y sus hijos (ella es mi asistente), de mis hijastros, ahora de mis padres, que están viejos y frágiles, e incluso de la primera mujer de Nico, a pesar de que están divorciados desde hace más de 10 años. Asumo mi papel de madraza con orgullo y liviandad. Nunca lo he sentido como una carga o como una tremenda responsabilidad. Se hace lo que se puede, no más, y por el camino se arreglan las cargas, como decía mi abuelo cuando iba con una recua de mulas por la cordillera de los Andes hacia la Patagonia argentina.
¿Qué papel, de todos lo que le ha tocado vivir en su familia, es con el que más ha disfrutado?
Al terminar este libro comprendí que mi característica más fuerte es la maternidad, que la ejerzo con inagotable energía y gusto, pero todavía lo que más disfruto es mi relación amorosa con Willie. Si tengo que escoger entre dormir con mis nietos o con mi marido, prefiero lo segundo.
¿Es posible la vida sin el amor de un hombre?
Supongo que la vida es posible sin el amor de un hombre, porque hay tantas otras formas de amor que pueden llenar el alma y ocupar los días, desde la familia hasta el servicio a la comunidad, pero por suerte yo he vivido casi siempre enamorada. Este año cumplo 65 años y me siento tan enamorada como estaba a los 15. Mis nietos opinan que es bochornoso; preferirían que lo disimulara, para que no fueran a enterarse sus amigos.
¿Qué piensa de la infidelidad en la pareja?
Hay toda clase de acuerdos entre las parejas, incluso el amor libre. Yo he probado la infidelidad y no me funciona, porque termino amando a medias. Con Willie acordamos desde el principio que tendríamos una relación monógama y por mi parte lo he cumplido al pie de la letra. No puedo meter las manos al fuego por él, claro, pero no me ha dado motivos de celos. Antes le decía que si lo sorprendiera en una infidelidad los iba a matar a él, a sus hijos y al perro. Ahora me he calmado un poco y eso me parece una reacción algo exagerada, porque después habría que limpiar los charcos de sangre. Si lo pillara le rompería todo lo que tiene, desde sus manuscritos hasta su sombrero Borsalino, y lo pondría de patitas en la calle.
Un aspecto importante de La suma de los días es la presencia de diferentes religiones e incluso creencias personales. ¿Qué papel tiene la religión en su vida?
No pertenezco a ninguna religión organizada pero tengo una práctica espiritual diaria y siento respeto por las creencias ajenas, aunque me espanta el auge del fundamentalismo que hoy es evidente en casi todas las religiones monoteístas.
Las adicciones también aparecen a lo largo del libro. ¿Cómo piensa que debe afrontarse este problema?
Después de haber vivido 20 años en contacto con las adicciones de los hijos de Willie y sus terribles consecuencias, creo que hay que legalizar las drogas y controlarlas, tal como se controla el alcohol o los medicamentos. Lo peor de la adicción es la criminalidad, la corrupción, el dinero sucio que financia el vicio y el hecho de que los adictos terminan convertidos en guiñapos humanos, marginados de la sociedad, con mínima ayuda o simpatía. Necesitan ayuda, no castigo.
¿Dónde están sus raíces después de treinta años lejos de su Chile natal?
Mis raíces están firmemente plantadas en Willie, mi familia y mis libros.
¿Qué significa la escritura para Isabel Allende? ¿Cuánto de imaginación y cuánto de realidad hay en su obra?
La escritura me permite aclarar un poco la confusión de la vida. Al nombrar las cosas, las entiendo y las recuerdo, por eso esta memoria ha sido tan importante para mí. Al escribir sobre mi familia he podido ver las relaciones con cierta perspectiva, darme cuenta de las tensiones y de las corrientes subterráneas que nos llevan en diferentes direcciones; también he llegado a conocer mejor a cada miembro de la familia. Todos tienen su propia versión de los hechos y he tratado de barajarlas en forma equilibrada, lo que no siempre es posible.
Generalmente escribo ficción, de manera que hay un componente muy alto de imaginación en todos mis libros, pero en La Suma de los Días, como en Paula, he procurado acercarme lo más posible a la verdad y a la realidad. Aclaro, eso sí, que en ambos casos se trata de libros muy personales, muy subjetivos. Son libros escritos desde la emoción y el recuerdo.
¿Cree que La suma de los días podría servir de ayuda a personas que han tenidos problemas de familia, tal como sucedió con muchos de los lectores que se identificaron con la historia de Paula?
No puedo contestar esta pregunta, porque no tengo idea cómo será recibido este libro, tal como tampoco lo sabía en el caso de Paula. Escribí ese libro como una catarsis, sin imaginar que tocaría a tantas personas en todo el mundo durante tantos años. Todavía recibo cartas de lectores conmovidos por la historia de mi hija. ¿Qué cuerdas puede hacer vibrar La Suma de los Días? Eso lo dirá el tiempo.
Después de todo lo vivido y contado en La suma de los días ¿Qué sueño le queda por cumplir?
A ver, a ver… sueños por cumplir… No se me ocurre ninguno realista. Sueño con tener piernas largas, por ejemplo, pero eso es como soñar con Antonio Banderas.
A veces me pongo ansiosa porque siento que el libro que estoy escribiendo se ha atrancado, o porque hay demasiadas actividades en mi agenda y no me queda tiempo ni para respirar, entonces digo en voz alta que “sueño con jubilarme”. A Willie y al resto de la familia les dan ataques de pánico cuando digo eso, porque la idea de tenerme ociosa interfiriendo en sus vidas, dándoles órdenes, cambiando la decoración de la casa e inventado proyectos que los incluyen a todos ellos, es aterradora. Pero no es verdad: no sueño con jubilarme. Sueño con seguir escribiendo, seguir enamorada y seguir cerca de mi familia hasta el fin de mis días.
dimecres, 29 d’agost del 2007
'LA MUERTE DE VENUS', DE CARE SANTOS
‘La muerte de Venus’,
de Care Santos
Espasa
Care Santos (Barcelona, 1970) és una autora de Mataró amb una dilatada trajectòria que l’ha convertida en una destacada escriptora del moment, prolífica i alhora versàtil. Una de les seves darreres obres és ‘La Muerte de Venus’, finalista del Premio Primavera de Novela 2007.
Barreja d’història de fantasmes amb narrativa històrica, parapsicològica i un toc de policial, aquest llibre està ambientat a Mataró i el lector del Maresme hi trobarà molts referents que li seran sobradament coneguts.
Però més enllà d’aquest aspecte estem davant d’un relat captivador en el qual poden trobar-se, fins i tot, clars referents d’un tema social malauradament tan de moda com el maltractament a les dones.
Mònica hereta una casa familiar en la qual succeeixen fenòmens paranormals que acabaran lligant-se amb l’aparició d’un bust d’una Venus romana.
Sense voler explicar més, els protagonistes començaran un seguit d’aventures parapsicològiques i faran d’arqueòlegs per resoldre un problema entre els vius i els morts que s’arrossega des del passat. I no dic més: per llegir, aprendre i el més important, passar una immillorable estona.
Albert Calls
'PANDORA AL CONGO', d'ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
‘Pandora al Congo’,
d’Albert Sánchez Piñol
La Campana
Després de ‘La pell freda’, notable èxit de vendes i de crítica, amb drets de traducció venuts a 24 llengües, Sànchez Piñol demostra de nou el seu talent com a narrador amb capacitat d’alternar el gènere i la qualitat literària amb un ofici excepcional.
Però, ¿quines són les claus d’aquesta narració hipnòtica, ambientada durant els temps de la Primera Guerra Mundial, perfectament calibrada i amb històries i subhistòries que capturen fins al final del text?
Des d’un judici fins a una història inversemblant de ciència ficció, ambientada al Congo, passant pels estrafolaris personatges d’una pensió, es donen cita en una trama en la qual hi suren reminiscències de Poe i Lovecraft.
La trama narrativa d’aquest text està construïda singularment, com unes nines russes. S’obre una història i en surt una altra, per acabar relligant-ho tot plegat en el darrer paràgraf.
El lector no tindrà treva des del moment que comenci a llegir aquesta història folletinesca que tanca amb contundència grans qüestions de l’existència humana.
L’autor ja és, amb només unes poques obres, el més internacional de la Literatura Catalana. Amb ‘Pandora al Congo’ evidencia que es pot fer novel·la d’evasió sense defugir l’alta qualitat i donant resposta a a les grans preguntes de la vida. Com què és l’amor, per exemple.
Albert Calls
d’Albert Sánchez Piñol
La Campana
Després de ‘La pell freda’, notable èxit de vendes i de crítica, amb drets de traducció venuts a 24 llengües, Sànchez Piñol demostra de nou el seu talent com a narrador amb capacitat d’alternar el gènere i la qualitat literària amb un ofici excepcional.
Però, ¿quines són les claus d’aquesta narració hipnòtica, ambientada durant els temps de la Primera Guerra Mundial, perfectament calibrada i amb històries i subhistòries que capturen fins al final del text?
Des d’un judici fins a una història inversemblant de ciència ficció, ambientada al Congo, passant pels estrafolaris personatges d’una pensió, es donen cita en una trama en la qual hi suren reminiscències de Poe i Lovecraft.
La trama narrativa d’aquest text està construïda singularment, com unes nines russes. S’obre una història i en surt una altra, per acabar relligant-ho tot plegat en el darrer paràgraf.
El lector no tindrà treva des del moment que comenci a llegir aquesta història folletinesca que tanca amb contundència grans qüestions de l’existència humana.
L’autor ja és, amb només unes poques obres, el més internacional de la Literatura Catalana. Amb ‘Pandora al Congo’ evidencia que es pot fer novel·la d’evasió sense defugir l’alta qualitat i donant resposta a a les grans preguntes de la vida. Com què és l’amor, per exemple.
Albert Calls
dijous, 23 d’agost del 2007
'LA LADRONA DE LIBROS', DE MARKUS ZUSAK
Sortirà publicada a començaments del mes de setembre. És la història d'una nena, Liesel, que va mirar als ulls a la Mort i que la va evitar, anys més tard, gràcies a un llibre.
De fet, va ser la Mort qui va fer que es convertís en lladre de llibres accidentalment, així que podria dir-se que va ser la mateixa Mort qui va salvar-la i, per això, ens explica ara la seva història: des de que va conèixer-la al tren, de camí a una nova llar a prop de Munich, fins la fatídica nit del bombardeig.
La Mort guarda a la seva memòria el pas de Liesel per un període de mancances, repressió i por, però no són obstacle per a que la imaginació i el desig de viure fructifiquin de qualsevol manera, fins i tot a les pàgines del Mein Kampf.
La Mort vigila i es presenteix mentre esperen al soterrani perquè ja no hi ha suficients refugis antiaeris, no obstant, la Mort diu que són els humans qui no deixan de perseguir-la i segurament tingui raó.
Sílvia Tarragó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
