Publicat per Ed. 62 i Mondadori
En un futur postnuclear un pare i un fill avancen per la carretera cap al sud, buscant el mar. En el seu camí, el fred, la fam i els caníbals d’un món devastat són metàfores que aprofundeixen en el sentit de la vida humana.
La novel·la podria ser una altra obra de ciència ficció, però va molt més enllà. Per aquest motiu ha obtingut el Premi Pulitzer 2007, un dels més prestigiosos guardons mundials. MC Carthy, un autor ja de culte, construeix una història en clau poètica, feta a partir de petits fragments d’instants de la vida.
Al final del llibre, però, hi ha la clau del que és l’existència humana: l’home és capaç del millor i alhora del pitjor. I això el condemna i el redimeix alhora. I encara una altra tesi més: la transmissió del testimoni vital dels pares cap als fills sobreviu a les incidències del món més apocalíptic possible.
Cormac McCarthy (Rhode Island, 1933) és un dels autors de la literatura contemporània que sona constantment al Premi Nobel. Amb “Tots aquells cavalls” (1992) va guanyar el National Book Award i el National Book Critics Circle Award. Amb “La carretera”, posa de nou el nivell qualitatiu molt alt.
Albert Calls
dilluns, 17 de setembre del 2007
'ELS TAXISTES DEL TSAR', de JOAN DANIEL BEZSONOFF
Publicat per Empúries
Més que una nova novel·la, Bezsonoff escriu una crònica familiar del retrobament dels seus orígens. A partir de la vida del seu avi, l’autor explora una ànima, la seva, dividida en tres nacions: la russa, la francesa i la catalana.
Les passes dels germans Bezsonoff –avi i besoncle de l’autor– permeten al novel·lista de la Catalunya Nord entrellaçar records familiars i vivències actuals en un relat autobiogràfic carregat de personatges secundaris, ciutats poètiques i mestissatge cultural.
Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és professor de llengua catalana i col·laborador d’El Punt i del Quadern d’El País. És l’autor de novel·les com “Les rambles de Saigon”, “Les lletres d’amor no serveixen de res”, “La revolta dels geperuts” i “Les dones de paper”, publicades per l’editorial rossellonesa Trabucaire.
Posteriorment va publicar dins l’editorial Empúries “La presonera d’Alger”, “La guerra dels cornuts” i “Les amnèsies de Déu”. Ha estat guardonat amb els premis Just M. Casero, Mediterranée, Salambó, Crexells i Maria Àngels Anglada.
Del seu darrer treball destaca aquesta capacitat de transmissió directa que tenen els grans narradors, convertida en una veu pròpia i molt personal. Bona literatura i a més exportable, d’alta qualitat.
Albert Calls
Més que una nova novel·la, Bezsonoff escriu una crònica familiar del retrobament dels seus orígens. A partir de la vida del seu avi, l’autor explora una ànima, la seva, dividida en tres nacions: la russa, la francesa i la catalana.
Les passes dels germans Bezsonoff –avi i besoncle de l’autor– permeten al novel·lista de la Catalunya Nord entrellaçar records familiars i vivències actuals en un relat autobiogràfic carregat de personatges secundaris, ciutats poètiques i mestissatge cultural.
Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és professor de llengua catalana i col·laborador d’El Punt i del Quadern d’El País. És l’autor de novel·les com “Les rambles de Saigon”, “Les lletres d’amor no serveixen de res”, “La revolta dels geperuts” i “Les dones de paper”, publicades per l’editorial rossellonesa Trabucaire.
Posteriorment va publicar dins l’editorial Empúries “La presonera d’Alger”, “La guerra dels cornuts” i “Les amnèsies de Déu”. Ha estat guardonat amb els premis Just M. Casero, Mediterranée, Salambó, Crexells i Maria Àngels Anglada.
Del seu darrer treball destaca aquesta capacitat de transmissió directa que tenen els grans narradors, convertida en una veu pròpia i molt personal. Bona literatura i a més exportable, d’alta qualitat.
Albert Calls
dilluns, 10 de setembre del 2007
'EL COMPLOT CONTRA LOS ESCIPIONES Y OTROS RELATOS', de VALERIO MASSIMO MANFREDI
Publicat per Debolsillo
Valerio Massimo Manfredi és autor d’obres molt conegudes com la nissaga d’‘Alexandros’ o ‘La última legión’, que ha estat portada al cinema recentment. En la distància curta no es mou malament, com demostren els relats d’aquest llibre, que poden fer passar una bona estona al lector sense que aquest hagi de llegir un llarg volum.
El llibre recull tres històries que tenen el rerefons del camí com a nexe conductor. La primera, que hi dóna títol, passa a la Via Appia, en temps dels Escipions i narra un recargolat complot polític en els que estaran implicats legionaris romans.
El segon text, “El caballero invisible”, succeix en els darrers temps de l’Al-Àndalus. Un cavaller i els seus dos acompanyants han de transportar un misteriós paquet, mentre són perseguits.
El relat final, “La carretera”. ambientat a la mítica Ruta 66 dels EUA, en els temps actuals, barreja misteri i assassinats i demostra que mai es pot fugir del passat. En definitiva, una immillorable dosi de lectura que té com a objectiu que el lector s’ho passi bé, amb el rerefons de la narrativa històrica, però en clau d’aventures.
Albert Calls
Valerio Massimo Manfredi és autor d’obres molt conegudes com la nissaga d’‘Alexandros’ o ‘La última legión’, que ha estat portada al cinema recentment. En la distància curta no es mou malament, com demostren els relats d’aquest llibre, que poden fer passar una bona estona al lector sense que aquest hagi de llegir un llarg volum.
El llibre recull tres històries que tenen el rerefons del camí com a nexe conductor. La primera, que hi dóna títol, passa a la Via Appia, en temps dels Escipions i narra un recargolat complot polític en els que estaran implicats legionaris romans.
El segon text, “El caballero invisible”, succeix en els darrers temps de l’Al-Àndalus. Un cavaller i els seus dos acompanyants han de transportar un misteriós paquet, mentre són perseguits.
El relat final, “La carretera”. ambientat a la mítica Ruta 66 dels EUA, en els temps actuals, barreja misteri i assassinats i demostra que mai es pot fugir del passat. En definitiva, una immillorable dosi de lectura que té com a objectiu que el lector s’ho passi bé, amb el rerefons de la narrativa històrica, però en clau d’aventures.
Albert Calls
'PERÓN. LUZ Y SOMBRAS 1946-1955. LA DICTADURA POPULISTA', de JOAN BENAVENT
Publicat per Letras e Imagos
Joan Benavent (Barcelona, 1944) viu a Vilassar de Mar i es autor d’una sòlida obra literària que té com a epicentre el cinema i els personatges històrics. És autor de ‘Clark Gable. La corona del Rey’, ‘La piel de los dioses’, ‘Greta Garbo. El dolor de la esfinge’, ‘Close up. Vidas, estrellato y sexo en Hollywood’ i ‘Perón, luz y sombras I. Los colores del cielo (1893-1946)’.
La darrera novetat editorial que aquest autor ha tret, però, ‘Perón. Luz y Sombras. 1946-1955. La Dictadura Populista’, és un voluminós llibre de gairebé 900 pàgines que continua acostant el seu lector a la controvertida figura del politic argentí, amb un ofici extraordinari, que demostra una gran passió pels llibres, la cultura i la història.
Es tracta, doncs, d’una obra global que barreja història, periodisme i cites shakespearianes amb punts de vista molt diversos que permeten una completa visió de Perón, Evita i tot el que van suposar per a Argentina i la història contemporània.
D’altra banda, en cap moment es defuig el tremp de la bona literatura, en aquest cas lligada per un fil d’esdeveniments històrics. En definitiva, un gran treball que des de la humilitat i l’anar fent es converteix en una obra gegantina. A més, l’autor la conjuga amb el projecte editorial Letras e Imagos, una sòlida proposta cultural que des de Vilassar de Mar s’obre a la cultura universal amb lletres ben majúscules.
Albert Calls
Joan Benavent (Barcelona, 1944) viu a Vilassar de Mar i es autor d’una sòlida obra literària que té com a epicentre el cinema i els personatges històrics. És autor de ‘Clark Gable. La corona del Rey’, ‘La piel de los dioses’, ‘Greta Garbo. El dolor de la esfinge’, ‘Close up. Vidas, estrellato y sexo en Hollywood’ i ‘Perón, luz y sombras I. Los colores del cielo (1893-1946)’.
La darrera novetat editorial que aquest autor ha tret, però, ‘Perón. Luz y Sombras. 1946-1955. La Dictadura Populista’, és un voluminós llibre de gairebé 900 pàgines que continua acostant el seu lector a la controvertida figura del politic argentí, amb un ofici extraordinari, que demostra una gran passió pels llibres, la cultura i la història.
Es tracta, doncs, d’una obra global que barreja història, periodisme i cites shakespearianes amb punts de vista molt diversos que permeten una completa visió de Perón, Evita i tot el que van suposar per a Argentina i la història contemporània.
D’altra banda, en cap moment es defuig el tremp de la bona literatura, en aquest cas lligada per un fil d’esdeveniments històrics. En definitiva, un gran treball que des de la humilitat i l’anar fent es converteix en una obra gegantina. A més, l’autor la conjuga amb el projecte editorial Letras e Imagos, una sòlida proposta cultural que des de Vilassar de Mar s’obre a la cultura universal amb lletres ben majúscules.
Albert Calls
ASSASSINATS EN CLAU DE JAZZ
Edebé ha creat aquesta nova col.lecció amb banda sonora inclosa, en la qual, a través del reconegut escriptor de novel.la negra Andreu Martin, es fa una apassionant incursió en el món del jazz i del crim.
De moment, hi ha publicats dos títols: El blues del detectiu immortal i El blues de la setmana més negra, tant en català com en castellà.
Sílvia Tarragó
dimecres, 5 de setembre del 2007
'EL CUARTO REINO', de FRANCESC MIRALLES
Publicat per Martínez Roca Ediciones
Després de ser un notable èxit de vendes el passat Sant Jordi, ara surt l’edició en castellà d’aquesta suggerent història d’acció i enigmes, sota el títol ‘El Cuarto Reino’.
Francesc Miralles és un autor jove, però amb una extensa trajectòria en molts camps literaris. ‘El Cuarto Reino’ obre als lectors en castellà una trama que té tots els ingredients per capturar fins al final. I ho fa de totes totes.
Un periodista, Leo Vidal, de pare català i mare nordamericana, rep l’encàrreg de trobar una fotografia inèdita d’una expedició nazi al monestir de Montserrat. A partir d’aquí entrarà en una espiral d’acció per diversos països, que el portarà a descobrir un secret amagat per Hitler que pot canviar l’ordre mundial.
Passar-s’ho bé llegint no és cap pecat, com defensa Miralles amb aquesta novel·la. Deixant enrere les moltes manies que sembla haver-hi davant la posssibilitat que un autor d’aquí faci ficció en clau best seller, Miralles ens regala un gaudi que dura el que tardem a arribar a la darrera ratlla i esbrinar el final.
Albert Calls
Després de ser un notable èxit de vendes el passat Sant Jordi, ara surt l’edició en castellà d’aquesta suggerent història d’acció i enigmes, sota el títol ‘El Cuarto Reino’.
Francesc Miralles és un autor jove, però amb una extensa trajectòria en molts camps literaris. ‘El Cuarto Reino’ obre als lectors en castellà una trama que té tots els ingredients per capturar fins al final. I ho fa de totes totes.
Un periodista, Leo Vidal, de pare català i mare nordamericana, rep l’encàrreg de trobar una fotografia inèdita d’una expedició nazi al monestir de Montserrat. A partir d’aquí entrarà en una espiral d’acció per diversos països, que el portarà a descobrir un secret amagat per Hitler que pot canviar l’ordre mundial.
Passar-s’ho bé llegint no és cap pecat, com defensa Miralles amb aquesta novel·la. Deixant enrere les moltes manies que sembla haver-hi davant la posssibilitat que un autor d’aquí faci ficció en clau best seller, Miralles ens regala un gaudi que dura el que tardem a arribar a la darrera ratlla i esbrinar el final.
Albert Calls
L'ENTORN NATURAL DE CABRILS EN UN LLIBRE
L’Ajuntament de Cabrils ha editat un llibre que mostra la gran riquesa del medi natural que té aquest municipi del Baix Maresme. Sota el títol de ‘L’entorn natural de Cabrils’, en l’obra s’hi analitzen els diversos aspectes que afecten el seu espai mediambiental.
El treball l’ha fet un ampli equip voluntari de persones vinculades a les tasques de protecció del medi i compta com aval amb un pròleg del conegut Dr. Martí Boada, que destaca que és una obra “de gran seriositat i solvència, amb criteri científic i amb un llenguatge absolutament clar i a l’abast de tothom”.
Boada també afegeix que espera que el llibre ”ajudi a incrementar el coneixement de Cabrils i que, entre tots, ajudem a protegir allò que tenim”.
El volum s’acompanya de nombroses fotografies i tracta els aspectes físics del municipi, l’evolució històrica del paisatge forestal i agrícola, el paisatge vegetal, la fauna o el patrimoni arquitectònic, entre d’altres temes.
Situat a la frontera entre obra de divulgació i guia per conèixer el nostre entorn, aquest treball va molt més enllà de divulgar coneixements i acaba convidant a passejar, fins i tot amb una acurada selecció d’itineraris.
Albert Calls
El treball l’ha fet un ampli equip voluntari de persones vinculades a les tasques de protecció del medi i compta com aval amb un pròleg del conegut Dr. Martí Boada, que destaca que és una obra “de gran seriositat i solvència, amb criteri científic i amb un llenguatge absolutament clar i a l’abast de tothom”.
Boada també afegeix que espera que el llibre ”ajudi a incrementar el coneixement de Cabrils i que, entre tots, ajudem a protegir allò que tenim”.
El volum s’acompanya de nombroses fotografies i tracta els aspectes físics del municipi, l’evolució històrica del paisatge forestal i agrícola, el paisatge vegetal, la fauna o el patrimoni arquitectònic, entre d’altres temes.
Situat a la frontera entre obra de divulgació i guia per conèixer el nostre entorn, aquest treball va molt més enllà de divulgar coneixements i acaba convidant a passejar, fins i tot amb una acurada selecció d’itineraris.
Albert Calls
dilluns, 3 de setembre del 2007
ENTREVISTA AMB ISABEL ALLENDE
Aquí us deixo el text d'una entrevista feta a Isabel Allende amb motiu de la publicació del seu darrer llibre, La suma de los días, facilitada pel grup editorial Random House Mondadori
Sílvia Tarragó
La familia es el eje de La suma de los días. ¿Cuál cree que es el papel de la familia en el mundo actual?
La familia tradicional está desapareciendo en los países industrializados, pero sigue siendo el eje de la sociedad en el resto del mundo, con todas las ventajas e inconvenientes que ese tipo de familia conlleva. En la cultura occidental moderna la familia ha cambiado por completo, ya no se ajusta a los moldes de antes, y creo que mi libro es un buen ejemplo de ello. Tengo una familia compuesta, añadida, parchada, adoptada, de gente que a veces no está relacionada por lazos de sangre, de diferentes razas, creencias, temperamentos, etc. Estamos juntos porque nos queremos a pesar de las peleas y problemas, que nunca faltan. La familia nos da seguridad, protección, compañía; y también nos rompe los nervios, pero yo no podría vivir sin ella.
¿Qué significa ser madre?
A mi edad me siento madre de mucha gente, no sólo de Paula y Nico. Soy la matriarca, la mujer madura que tiene la misión de cuidar a los jóvenes y facilitarles las cosas, para que no tropiecen tanto como he tropezado yo en el viaje de mi vida. Me siento matriarca de mi hijo Nico y de Lori, su adorable mujer, de mis nietos, de Juliette y sus hijos (ella es mi asistente), de mis hijastros, ahora de mis padres, que están viejos y frágiles, e incluso de la primera mujer de Nico, a pesar de que están divorciados desde hace más de 10 años. Asumo mi papel de madraza con orgullo y liviandad. Nunca lo he sentido como una carga o como una tremenda responsabilidad. Se hace lo que se puede, no más, y por el camino se arreglan las cargas, como decía mi abuelo cuando iba con una recua de mulas por la cordillera de los Andes hacia la Patagonia argentina.
¿Qué papel, de todos lo que le ha tocado vivir en su familia, es con el que más ha disfrutado?
Al terminar este libro comprendí que mi característica más fuerte es la maternidad, que la ejerzo con inagotable energía y gusto, pero todavía lo que más disfruto es mi relación amorosa con Willie. Si tengo que escoger entre dormir con mis nietos o con mi marido, prefiero lo segundo.
¿Es posible la vida sin el amor de un hombre?
Supongo que la vida es posible sin el amor de un hombre, porque hay tantas otras formas de amor que pueden llenar el alma y ocupar los días, desde la familia hasta el servicio a la comunidad, pero por suerte yo he vivido casi siempre enamorada. Este año cumplo 65 años y me siento tan enamorada como estaba a los 15. Mis nietos opinan que es bochornoso; preferirían que lo disimulara, para que no fueran a enterarse sus amigos.
¿Qué piensa de la infidelidad en la pareja?
Hay toda clase de acuerdos entre las parejas, incluso el amor libre. Yo he probado la infidelidad y no me funciona, porque termino amando a medias. Con Willie acordamos desde el principio que tendríamos una relación monógama y por mi parte lo he cumplido al pie de la letra. No puedo meter las manos al fuego por él, claro, pero no me ha dado motivos de celos. Antes le decía que si lo sorprendiera en una infidelidad los iba a matar a él, a sus hijos y al perro. Ahora me he calmado un poco y eso me parece una reacción algo exagerada, porque después habría que limpiar los charcos de sangre. Si lo pillara le rompería todo lo que tiene, desde sus manuscritos hasta su sombrero Borsalino, y lo pondría de patitas en la calle.
Un aspecto importante de La suma de los días es la presencia de diferentes religiones e incluso creencias personales. ¿Qué papel tiene la religión en su vida?
No pertenezco a ninguna religión organizada pero tengo una práctica espiritual diaria y siento respeto por las creencias ajenas, aunque me espanta el auge del fundamentalismo que hoy es evidente en casi todas las religiones monoteístas.
Las adicciones también aparecen a lo largo del libro. ¿Cómo piensa que debe afrontarse este problema?
Después de haber vivido 20 años en contacto con las adicciones de los hijos de Willie y sus terribles consecuencias, creo que hay que legalizar las drogas y controlarlas, tal como se controla el alcohol o los medicamentos. Lo peor de la adicción es la criminalidad, la corrupción, el dinero sucio que financia el vicio y el hecho de que los adictos terminan convertidos en guiñapos humanos, marginados de la sociedad, con mínima ayuda o simpatía. Necesitan ayuda, no castigo.
¿Dónde están sus raíces después de treinta años lejos de su Chile natal?
Mis raíces están firmemente plantadas en Willie, mi familia y mis libros.
¿Qué significa la escritura para Isabel Allende? ¿Cuánto de imaginación y cuánto de realidad hay en su obra?
La escritura me permite aclarar un poco la confusión de la vida. Al nombrar las cosas, las entiendo y las recuerdo, por eso esta memoria ha sido tan importante para mí. Al escribir sobre mi familia he podido ver las relaciones con cierta perspectiva, darme cuenta de las tensiones y de las corrientes subterráneas que nos llevan en diferentes direcciones; también he llegado a conocer mejor a cada miembro de la familia. Todos tienen su propia versión de los hechos y he tratado de barajarlas en forma equilibrada, lo que no siempre es posible.
Generalmente escribo ficción, de manera que hay un componente muy alto de imaginación en todos mis libros, pero en La Suma de los Días, como en Paula, he procurado acercarme lo más posible a la verdad y a la realidad. Aclaro, eso sí, que en ambos casos se trata de libros muy personales, muy subjetivos. Son libros escritos desde la emoción y el recuerdo.
¿Cree que La suma de los días podría servir de ayuda a personas que han tenidos problemas de familia, tal como sucedió con muchos de los lectores que se identificaron con la historia de Paula?
No puedo contestar esta pregunta, porque no tengo idea cómo será recibido este libro, tal como tampoco lo sabía en el caso de Paula. Escribí ese libro como una catarsis, sin imaginar que tocaría a tantas personas en todo el mundo durante tantos años. Todavía recibo cartas de lectores conmovidos por la historia de mi hija. ¿Qué cuerdas puede hacer vibrar La Suma de los Días? Eso lo dirá el tiempo.
Después de todo lo vivido y contado en La suma de los días ¿Qué sueño le queda por cumplir?
A ver, a ver… sueños por cumplir… No se me ocurre ninguno realista. Sueño con tener piernas largas, por ejemplo, pero eso es como soñar con Antonio Banderas.
A veces me pongo ansiosa porque siento que el libro que estoy escribiendo se ha atrancado, o porque hay demasiadas actividades en mi agenda y no me queda tiempo ni para respirar, entonces digo en voz alta que “sueño con jubilarme”. A Willie y al resto de la familia les dan ataques de pánico cuando digo eso, porque la idea de tenerme ociosa interfiriendo en sus vidas, dándoles órdenes, cambiando la decoración de la casa e inventado proyectos que los incluyen a todos ellos, es aterradora. Pero no es verdad: no sueño con jubilarme. Sueño con seguir escribiendo, seguir enamorada y seguir cerca de mi familia hasta el fin de mis días.
Sílvia Tarragó
La familia es el eje de La suma de los días. ¿Cuál cree que es el papel de la familia en el mundo actual?
La familia tradicional está desapareciendo en los países industrializados, pero sigue siendo el eje de la sociedad en el resto del mundo, con todas las ventajas e inconvenientes que ese tipo de familia conlleva. En la cultura occidental moderna la familia ha cambiado por completo, ya no se ajusta a los moldes de antes, y creo que mi libro es un buen ejemplo de ello. Tengo una familia compuesta, añadida, parchada, adoptada, de gente que a veces no está relacionada por lazos de sangre, de diferentes razas, creencias, temperamentos, etc. Estamos juntos porque nos queremos a pesar de las peleas y problemas, que nunca faltan. La familia nos da seguridad, protección, compañía; y también nos rompe los nervios, pero yo no podría vivir sin ella.
¿Qué significa ser madre?
A mi edad me siento madre de mucha gente, no sólo de Paula y Nico. Soy la matriarca, la mujer madura que tiene la misión de cuidar a los jóvenes y facilitarles las cosas, para que no tropiecen tanto como he tropezado yo en el viaje de mi vida. Me siento matriarca de mi hijo Nico y de Lori, su adorable mujer, de mis nietos, de Juliette y sus hijos (ella es mi asistente), de mis hijastros, ahora de mis padres, que están viejos y frágiles, e incluso de la primera mujer de Nico, a pesar de que están divorciados desde hace más de 10 años. Asumo mi papel de madraza con orgullo y liviandad. Nunca lo he sentido como una carga o como una tremenda responsabilidad. Se hace lo que se puede, no más, y por el camino se arreglan las cargas, como decía mi abuelo cuando iba con una recua de mulas por la cordillera de los Andes hacia la Patagonia argentina.
¿Qué papel, de todos lo que le ha tocado vivir en su familia, es con el que más ha disfrutado?
Al terminar este libro comprendí que mi característica más fuerte es la maternidad, que la ejerzo con inagotable energía y gusto, pero todavía lo que más disfruto es mi relación amorosa con Willie. Si tengo que escoger entre dormir con mis nietos o con mi marido, prefiero lo segundo.
¿Es posible la vida sin el amor de un hombre?
Supongo que la vida es posible sin el amor de un hombre, porque hay tantas otras formas de amor que pueden llenar el alma y ocupar los días, desde la familia hasta el servicio a la comunidad, pero por suerte yo he vivido casi siempre enamorada. Este año cumplo 65 años y me siento tan enamorada como estaba a los 15. Mis nietos opinan que es bochornoso; preferirían que lo disimulara, para que no fueran a enterarse sus amigos.
¿Qué piensa de la infidelidad en la pareja?
Hay toda clase de acuerdos entre las parejas, incluso el amor libre. Yo he probado la infidelidad y no me funciona, porque termino amando a medias. Con Willie acordamos desde el principio que tendríamos una relación monógama y por mi parte lo he cumplido al pie de la letra. No puedo meter las manos al fuego por él, claro, pero no me ha dado motivos de celos. Antes le decía que si lo sorprendiera en una infidelidad los iba a matar a él, a sus hijos y al perro. Ahora me he calmado un poco y eso me parece una reacción algo exagerada, porque después habría que limpiar los charcos de sangre. Si lo pillara le rompería todo lo que tiene, desde sus manuscritos hasta su sombrero Borsalino, y lo pondría de patitas en la calle.
Un aspecto importante de La suma de los días es la presencia de diferentes religiones e incluso creencias personales. ¿Qué papel tiene la religión en su vida?
No pertenezco a ninguna religión organizada pero tengo una práctica espiritual diaria y siento respeto por las creencias ajenas, aunque me espanta el auge del fundamentalismo que hoy es evidente en casi todas las religiones monoteístas.
Las adicciones también aparecen a lo largo del libro. ¿Cómo piensa que debe afrontarse este problema?
Después de haber vivido 20 años en contacto con las adicciones de los hijos de Willie y sus terribles consecuencias, creo que hay que legalizar las drogas y controlarlas, tal como se controla el alcohol o los medicamentos. Lo peor de la adicción es la criminalidad, la corrupción, el dinero sucio que financia el vicio y el hecho de que los adictos terminan convertidos en guiñapos humanos, marginados de la sociedad, con mínima ayuda o simpatía. Necesitan ayuda, no castigo.
¿Dónde están sus raíces después de treinta años lejos de su Chile natal?
Mis raíces están firmemente plantadas en Willie, mi familia y mis libros.
¿Qué significa la escritura para Isabel Allende? ¿Cuánto de imaginación y cuánto de realidad hay en su obra?
La escritura me permite aclarar un poco la confusión de la vida. Al nombrar las cosas, las entiendo y las recuerdo, por eso esta memoria ha sido tan importante para mí. Al escribir sobre mi familia he podido ver las relaciones con cierta perspectiva, darme cuenta de las tensiones y de las corrientes subterráneas que nos llevan en diferentes direcciones; también he llegado a conocer mejor a cada miembro de la familia. Todos tienen su propia versión de los hechos y he tratado de barajarlas en forma equilibrada, lo que no siempre es posible.
Generalmente escribo ficción, de manera que hay un componente muy alto de imaginación en todos mis libros, pero en La Suma de los Días, como en Paula, he procurado acercarme lo más posible a la verdad y a la realidad. Aclaro, eso sí, que en ambos casos se trata de libros muy personales, muy subjetivos. Son libros escritos desde la emoción y el recuerdo.
¿Cree que La suma de los días podría servir de ayuda a personas que han tenidos problemas de familia, tal como sucedió con muchos de los lectores que se identificaron con la historia de Paula?
No puedo contestar esta pregunta, porque no tengo idea cómo será recibido este libro, tal como tampoco lo sabía en el caso de Paula. Escribí ese libro como una catarsis, sin imaginar que tocaría a tantas personas en todo el mundo durante tantos años. Todavía recibo cartas de lectores conmovidos por la historia de mi hija. ¿Qué cuerdas puede hacer vibrar La Suma de los Días? Eso lo dirá el tiempo.
Después de todo lo vivido y contado en La suma de los días ¿Qué sueño le queda por cumplir?
A ver, a ver… sueños por cumplir… No se me ocurre ninguno realista. Sueño con tener piernas largas, por ejemplo, pero eso es como soñar con Antonio Banderas.
A veces me pongo ansiosa porque siento que el libro que estoy escribiendo se ha atrancado, o porque hay demasiadas actividades en mi agenda y no me queda tiempo ni para respirar, entonces digo en voz alta que “sueño con jubilarme”. A Willie y al resto de la familia les dan ataques de pánico cuando digo eso, porque la idea de tenerme ociosa interfiriendo en sus vidas, dándoles órdenes, cambiando la decoración de la casa e inventado proyectos que los incluyen a todos ellos, es aterradora. Pero no es verdad: no sueño con jubilarme. Sueño con seguir escribiendo, seguir enamorada y seguir cerca de mi familia hasta el fin de mis días.
dimecres, 29 d’agost del 2007
'LA MUERTE DE VENUS', DE CARE SANTOS
‘La muerte de Venus’,
de Care Santos
Espasa
Care Santos (Barcelona, 1970) és una autora de Mataró amb una dilatada trajectòria que l’ha convertida en una destacada escriptora del moment, prolífica i alhora versàtil. Una de les seves darreres obres és ‘La Muerte de Venus’, finalista del Premio Primavera de Novela 2007.
Barreja d’història de fantasmes amb narrativa històrica, parapsicològica i un toc de policial, aquest llibre està ambientat a Mataró i el lector del Maresme hi trobarà molts referents que li seran sobradament coneguts.
Però més enllà d’aquest aspecte estem davant d’un relat captivador en el qual poden trobar-se, fins i tot, clars referents d’un tema social malauradament tan de moda com el maltractament a les dones.
Mònica hereta una casa familiar en la qual succeeixen fenòmens paranormals que acabaran lligant-se amb l’aparició d’un bust d’una Venus romana.
Sense voler explicar més, els protagonistes començaran un seguit d’aventures parapsicològiques i faran d’arqueòlegs per resoldre un problema entre els vius i els morts que s’arrossega des del passat. I no dic més: per llegir, aprendre i el més important, passar una immillorable estona.
Albert Calls
'PANDORA AL CONGO', d'ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
‘Pandora al Congo’,
d’Albert Sánchez Piñol
La Campana
Després de ‘La pell freda’, notable èxit de vendes i de crítica, amb drets de traducció venuts a 24 llengües, Sànchez Piñol demostra de nou el seu talent com a narrador amb capacitat d’alternar el gènere i la qualitat literària amb un ofici excepcional.
Però, ¿quines són les claus d’aquesta narració hipnòtica, ambientada durant els temps de la Primera Guerra Mundial, perfectament calibrada i amb històries i subhistòries que capturen fins al final del text?
Des d’un judici fins a una història inversemblant de ciència ficció, ambientada al Congo, passant pels estrafolaris personatges d’una pensió, es donen cita en una trama en la qual hi suren reminiscències de Poe i Lovecraft.
La trama narrativa d’aquest text està construïda singularment, com unes nines russes. S’obre una història i en surt una altra, per acabar relligant-ho tot plegat en el darrer paràgraf.
El lector no tindrà treva des del moment que comenci a llegir aquesta història folletinesca que tanca amb contundència grans qüestions de l’existència humana.
L’autor ja és, amb només unes poques obres, el més internacional de la Literatura Catalana. Amb ‘Pandora al Congo’ evidencia que es pot fer novel·la d’evasió sense defugir l’alta qualitat i donant resposta a a les grans preguntes de la vida. Com què és l’amor, per exemple.
Albert Calls
d’Albert Sánchez Piñol
La Campana
Després de ‘La pell freda’, notable èxit de vendes i de crítica, amb drets de traducció venuts a 24 llengües, Sànchez Piñol demostra de nou el seu talent com a narrador amb capacitat d’alternar el gènere i la qualitat literària amb un ofici excepcional.
Però, ¿quines són les claus d’aquesta narració hipnòtica, ambientada durant els temps de la Primera Guerra Mundial, perfectament calibrada i amb històries i subhistòries que capturen fins al final del text?
Des d’un judici fins a una història inversemblant de ciència ficció, ambientada al Congo, passant pels estrafolaris personatges d’una pensió, es donen cita en una trama en la qual hi suren reminiscències de Poe i Lovecraft.
La trama narrativa d’aquest text està construïda singularment, com unes nines russes. S’obre una història i en surt una altra, per acabar relligant-ho tot plegat en el darrer paràgraf.
El lector no tindrà treva des del moment que comenci a llegir aquesta història folletinesca que tanca amb contundència grans qüestions de l’existència humana.
L’autor ja és, amb només unes poques obres, el més internacional de la Literatura Catalana. Amb ‘Pandora al Congo’ evidencia que es pot fer novel·la d’evasió sense defugir l’alta qualitat i donant resposta a a les grans preguntes de la vida. Com què és l’amor, per exemple.
Albert Calls
dijous, 23 d’agost del 2007
'LA LADRONA DE LIBROS', DE MARKUS ZUSAK
Sortirà publicada a començaments del mes de setembre. És la història d'una nena, Liesel, que va mirar als ulls a la Mort i que la va evitar, anys més tard, gràcies a un llibre.
De fet, va ser la Mort qui va fer que es convertís en lladre de llibres accidentalment, així que podria dir-se que va ser la mateixa Mort qui va salvar-la i, per això, ens explica ara la seva història: des de que va conèixer-la al tren, de camí a una nova llar a prop de Munich, fins la fatídica nit del bombardeig.
La Mort guarda a la seva memòria el pas de Liesel per un període de mancances, repressió i por, però no són obstacle per a que la imaginació i el desig de viure fructifiquin de qualsevol manera, fins i tot a les pàgines del Mein Kampf.
La Mort vigila i es presenteix mentre esperen al soterrani perquè ja no hi ha suficients refugis antiaeris, no obstant, la Mort diu que són els humans qui no deixan de perseguir-la i segurament tingui raó.
Sílvia Tarragó
dijous, 16 d’agost del 2007
L'origen dels Simpson
L'origen dels Simpson i Futurama, de Matt Groening es troba en aquesta serie La vida en el infierno apareguda als diaris d'Estats Units l'any 1977 i que publiquen en l'actualitat més de 250 diaris a tot el món. Ara arriba a les llibreries el volum, El enorme libro del infierno, on al llarg de 168 pàgines Groening torna a la càrrega fens ús d'una causticitat i sarcasme que a la sèrie de televisió es dulcifiquen. Aquest és el darrer llibre després de El amor es el infierno i El trabajo es el infierno, ja publicades.
Angoixa jovial, alegre rancúnia i rencomfortant al.lienació abunden a El enorme libro del infierno selecció de la tira cómica Vida en el infierno.
Sílvia Tarragó
dimarts, 14 d’agost del 2007
"El padrino" de L'India
Així és com descriuen la darrera novel.la de l'escriptor de Nova Delhi, Vikram Chandra, Juegos Sagrados, considerada com el millor llibre de parla anglesa dels darrers cinc anys. Caldrà esperar fins al novembre per a saber-ho, de moment, això és el que ens explica el seu autor:
"Tardé siete años en escribir este libro.
Después de finalizar los relatos de Amor y añoranza
en Bombay, seguía rondándome la sensación
de que tenía un asunto pendiente con el
personaje de Sartaj Singh. Había conocido a
varios agentes de la policía de Bombay mientras
escribía el relato de «Kama» y trabado amistad
con algunos de ellos. Me di cuenta de que seguía
haciéndoles preguntas y escuchando sus historias,
sobre todo las relacionadas con los pujantes
bajos fondos de la ciudad. Yo unía estas historias
a los relatos que había escuchado de niño sobre
gánsters legendarios como Haji Mastaan y Yusuf
Patel. Y una tarde que mi padre y yo regresábamos
al barrio donde vivíamos entonces, estando
el coche detenido en medio de un enorme atasco,
oímos el estruendo inconfundible de armas automáticas
resonando entre los edificios. La noticia
corrió de coche en coche: la policía había acorralado
a unos bhais –gánsters– en un edificio de
apartamentos a una manzana de donde estábamos.
Escuchamos el tiroteo y al día siguiente
leímos la noticia del suceso en el periódico. Unos
meses después, unos extorsionadores dispararon
e hirier on a un conocido mío. Sobrevivió de milagro.
Luego, a otro conocido mío le dispararon
cuando estaba subiendo a su coche. Escapó
gracias a la sangre fría de su chófer, que salió
disparado con las puertas abiertas y mi amigo
agarrado al asiento trasero. Y un día fui a casa
de mi hermana y encontré a unos guardias armados
frente a las verjas. Su marido, director de
cine, también había recibido la temida llamada
telefónica de Dubai exigiendo dinero y prometiendo
represalias. Para entonces yo ya había
conocido a algunos de los bhais. A través de
periodistas y policías había hecho los contactos
y me había reunido con ellos en cafés, en habitaciones
de hotel y en sus casas. A los jefes de las
«compañías» (las bandas) les preocupaba su
imagen y eran más accesibles que sus mercenarios,
que temían caer en una emboscada tendida
por compañías rivales o por la policía. Los escuché
a todos, y entonces supe que escribiría algo
relacionado con su mundo, un mundo que, en
realidad, todos compartíamos. Nuestras vidas
se entrecruzaban y no sólo a través de la violencia.
Seguí la pista de las conexiones, desde los bhais
hasta los policías y vuelta a los bhais, luego seguí
los vínculos del hampa con las fiestas del mundo
del cine plagadas de starlets y productores, y
luego me fui al norte, a Punjab , Chachemira, Jammu
y puntos de la frontera, y después al este, al otro
extremo del país. De los bhais y los Sartaj Singh
pasé al mundo del espectáculo, la política, el
espionaje internacional y el coraje inadvertido
de la gente corriente que intenta vivir con dignidad.
Me guiaba más la curiosidad que un plan
preconcebido: en Amritsar, un agente secreto me
dio una pista que seguí hasta Delhi y que me devolvió
a Bombay. La novela que nació a partir de
estos numerosos encuentros se mueve por todos
esos paisajes: un agente de policía se enamora;
una mujer joven se marcha a la gran ciudad para
convertirse en estrella de cine; una joven intenta
comprender qué ha sido de su familia en medio
de un caos político y asesinatos en masa; una
viuda lucha contra la pobreza y las presiones
urbanas que tuercen las vidas de sus jóvenes
hijos; un agente secreto novato e inexperto conduce
a una patrulla del ejército hasta los inhóspitos
y helados picos del Himalaya; una mujer
astuta e inteligente acepta dinero turbio para
producir programas de televisión sobre el sufrimiento
de las mujeres; un estudiante universitario
idealista, acosado por la policía y los políticos
locales, se refugia en las filas de las guerrillas
maoístas; un dirigente religioso de derechas
celebra un enorme yagna o sacrificio para los
ciudadanos de Bombay; un célebr e y despiadado
bhai dirige una compañía que acumula victorias
y descubre el extraño vacío de conseguir lo que
uno quiere.
Todas estas vidas, ordinarias y extraordinarias a
la vez, se rodean y entrecruzan para dar forma
a la novela, la cual espero contenga aquello a lo
que apuntaban las últimas palabras de Amor y
añoranza en Bombay: «la vida misma».
Vikram Chandra
La historia detrás del libro "
divendres, 3 d’agost del 2007
NOU LLIBRE D'ISABEL ALLENDE
El 31 d'agost sortirà a la venda La suma de los días, un relat basat en fets reals que fa referència directa a la familia de l'autora. És la història de la familia que vam descobrir a Paula i que descendeix dels personatges de La casa de los espíritus.
La protagonista torna a ser una dona, però en aquest cas, aquesta dona és la pròpia Isabel Allende, qui narra a la seva filla Paula tot el que ha succeït amb la familia des del moment en que ella va morir. Explica amb franquesa la història recent de la seva vida i la de la seva peculiar familia a California en una casa oberta, llena de gent i de personatges literaris, i protegida per un esperit: filles perdudes, néts i llibres que neixen, éxits i dolors, un viatge al món de les addiccions i altres a llocs remots del món a la recerca de l'inspiració, juntament amb divorcis, trobades, amors, separacions, crisis de parella i reconciliacions. També és la història d'amor entre un home i una dona madurs, i d'una familia moderna, destrossada pels conflictes i unida, malgrat tot.
Sílvia Tarragó
dilluns, 30 de juliol del 2007
'EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS', DE JOHN BOYNE
"Estimado lector, estimada lectora:
Aunque el uso habitual de un texto como éste es describir las características de la obra, por una vez nos tomaremos la libertad de hacer una excepción a la norma establecida. No sólo porque el libro que tienes en tus manos es muy difícil de definir, sino porque estamos convencidos de que explicar su contenido estropearía la experiencia de la lectura. Creemos que es importante empezar esta novela sin saber de qué trata.
No obstante, si decides embarcarte en la aventura, debes saber que acompañarás a Bruno, un niño de nueve años, cuando se muda con su familia a una casa junto a una cerca. Cercas como ésa existen en muchos sitios del mundo, sólo deseamos que no te encuentres nunca con una. Por último, cabe aclarar que este libro no es sólo para adultos; también lo pueden leer, y sería recomendable que lo hicieran, niños a partir de los trece años de edad.
El editor."
Aquest és el text que apareix a la contraportada del llibre, una novel.la que està a les llistes dels més venuts des que van recomenar-lo per la ràdio sense desvetllar-ne l'argument.
Quan s'enalteix tant un llibre hi ha el perill de defraudar, és inevitable que un es creï certes expectatives, no obstant això, en el meu cas puc afirmar que no em va decebre i comprenc el motiu pel qual no es menciona l'argument: estic segura que la majoria no se'l llegiria si sapiguessin de què tracta.
Personalment m'ha agradat la manera en que està escrit, la genuïna innocènca i simplicitat del seu enfocament, que és la perspectiva d'un nen que no pot tan sols intuïr la realitat. És tendre sense caure en el melodramatisme, sincer sense pronunciar-se en censures ni denúncies, clar i explícit com la senzillesa del protagonista. Això és tot el que puc dir.
Sílvia Tarragó
Aunque el uso habitual de un texto como éste es describir las características de la obra, por una vez nos tomaremos la libertad de hacer una excepción a la norma establecida. No sólo porque el libro que tienes en tus manos es muy difícil de definir, sino porque estamos convencidos de que explicar su contenido estropearía la experiencia de la lectura. Creemos que es importante empezar esta novela sin saber de qué trata.
No obstante, si decides embarcarte en la aventura, debes saber que acompañarás a Bruno, un niño de nueve años, cuando se muda con su familia a una casa junto a una cerca. Cercas como ésa existen en muchos sitios del mundo, sólo deseamos que no te encuentres nunca con una. Por último, cabe aclarar que este libro no es sólo para adultos; también lo pueden leer, y sería recomendable que lo hicieran, niños a partir de los trece años de edad.
El editor."
Aquest és el text que apareix a la contraportada del llibre, una novel.la que està a les llistes dels més venuts des que van recomenar-lo per la ràdio sense desvetllar-ne l'argument.
Quan s'enalteix tant un llibre hi ha el perill de defraudar, és inevitable que un es creï certes expectatives, no obstant això, en el meu cas puc afirmar que no em va decebre i comprenc el motiu pel qual no es menciona l'argument: estic segura que la majoria no se'l llegiria si sapiguessin de què tracta.
Personalment m'ha agradat la manera en que està escrit, la genuïna innocènca i simplicitat del seu enfocament, que és la perspectiva d'un nen que no pot tan sols intuïr la realitat. És tendre sense caure en el melodramatisme, sincer sense pronunciar-se en censures ni denúncies, clar i explícit com la senzillesa del protagonista. Això és tot el que puc dir.
Sílvia Tarragó
divendres, 27 de juliol del 2007
AVUI DIVENDRES 27 DE JULIOL, PRESENTACIÓ A PROA PREMIÀ
PRESENTACIÓ
DE LLIBRES
A PROA PREMIÀ
Divendres 27 de juliol, a les 20h
La puta que leía
a Jack Kerouac,
de Susana Hernández
Podemos estar contentos,
d’Albert Lladó
Carrer del Nord, 71 – Premià de Mar
DE LLIBRES
A PROA PREMIÀ
Divendres 27 de juliol, a les 20h
La puta que leía
a Jack Kerouac,
de Susana Hernández
Podemos estar contentos,
d’Albert Lladó
Carrer del Nord, 71 – Premià de Mar
'LITERATURA I NATURA', ALS PARCS NATURALS
‘Literatura i natura’,
als parcs naturals
La Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona edita guies de lectura per apropar bibliografies específiques als seus lectors. Una de molt recomanable és ‘Literatura i natura. A la descoberta dels parcs naturals’. S’hi detallen obres de referència relacionades amb els parcs naturals de Catalunya, guies de descoberta o multimèdia. Els espais naturals són cada cop més pols d’atracció per a molts ciutadans que hi van en família i per la descoberta ambiental i cultural. Les obres ressenyades en aquesta bibliografia ens apropen al Montseny, el Montnegre i el Corredor, la Serralada Litoral i la Serralada de Marina, entre molts d’altres indrets d’interès natural.
Albert Calls
als parcs naturals
La Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona edita guies de lectura per apropar bibliografies específiques als seus lectors. Una de molt recomanable és ‘Literatura i natura. A la descoberta dels parcs naturals’. S’hi detallen obres de referència relacionades amb els parcs naturals de Catalunya, guies de descoberta o multimèdia. Els espais naturals són cada cop més pols d’atracció per a molts ciutadans que hi van en família i per la descoberta ambiental i cultural. Les obres ressenyades en aquesta bibliografia ens apropen al Montseny, el Montnegre i el Corredor, la Serralada Litoral i la Serralada de Marina, entre molts d’altres indrets d’interès natural.
Albert Calls
LA NOVA HISTORIETA
Sortosament ja han passat els temps en què el còmic era considerat un subproducte. Actualment existeix una important oferta d’historietes que pot trobar-se a les llibreries i en la que destaca el que es coneix com a novel·la gràfica, és a dir: l’equivalent a un llibre però explicat en el llenguatge del còmic, que s’obre a totes les possibilitats imaginables. Dins aquesta múltiple oferta, destacaria ‘Houdini. El rey de las esposas’, de Jason Lutes i Nick Bertozzi, publicat per l’editorial Astiberri, un prestigiós segell que aposta pel còmic d’autor actual. Tracta la vida del gran escapista Houdini, a partir d’una recreació molt bona i fent un homenatge als grans mags. Lutes és l’autor de la cèlebre novel·la gràfica ‘Berlín’. Un segon còmic recomanat, també publicat per Astiberri és ‘Piero’, de Boudoin. Una commovedora autobiografia de la infantesa de l’autor. Entre la memòria i la ficció es narra la trajectòria vital de dos germans que somien ser dibuixants. La vida, amb tot el seu pes, s’acabarà imposant. I finalment, també d’Astiberri, ‘Escaparate’, de Jessica Abel, una visió de primera mà de la joventut novaiorquesa, que tracta grans temes profunds de la vida diària, des de la indecisió fins a les inquietuds existencials.
Albert Calls
Albert Calls
'LAS TRIBULACIONES DE WILT', DE TOM SHARPE
Publicat per Anagrama
Dins els ‘Compactos’, un clàssic de l’editorial Anagrama, es poden trobar tots els llibres de l’escriptor anglès Tom Sharpe, entre els que destaquen els que tenen com a protagonista el divertit Wilt. No estic parlant de cap novetat editorial, però sí d’uns volums que es reediten constantment i que captiven lectors d’arreu del món. Amb el bon temps, que sempre convida a una lectura relaxada, és molt recomanable exhumar la lectura dels diversos volums que tenen el professor Wilt com a protagonista. En el cas de ‘Las tribulaciones de Wilt’, s’enfronta al dia a dia de la seva família, integrada per la seva dona i quatre filles i a una trama de terrorisme internacional, tot entrellaçat i sense deixar de divertir el lector ni un sol moment. Estem davant, sens dubte, d’una de les més brillants i irreverents obres d’aquest autor anglès, que aconsegueix fer riure i atrapar-te fins al final del llibre. Realment, escriure novel·les humorístiques no és gens fàcil; a més, carregar-les de crítica als temps actuals encara dificulta més la situació. Sharpe se’n surt molt bé per al plaer de tots nosaltres, lectors cansats de tòpics i que demanem una lectura original i refrescant per als dies dels breus estius.
Albert Calls
Dins els ‘Compactos’, un clàssic de l’editorial Anagrama, es poden trobar tots els llibres de l’escriptor anglès Tom Sharpe, entre els que destaquen els que tenen com a protagonista el divertit Wilt. No estic parlant de cap novetat editorial, però sí d’uns volums que es reediten constantment i que captiven lectors d’arreu del món. Amb el bon temps, que sempre convida a una lectura relaxada, és molt recomanable exhumar la lectura dels diversos volums que tenen el professor Wilt com a protagonista. En el cas de ‘Las tribulaciones de Wilt’, s’enfronta al dia a dia de la seva família, integrada per la seva dona i quatre filles i a una trama de terrorisme internacional, tot entrellaçat i sense deixar de divertir el lector ni un sol moment. Estem davant, sens dubte, d’una de les més brillants i irreverents obres d’aquest autor anglès, que aconsegueix fer riure i atrapar-te fins al final del llibre. Realment, escriure novel·les humorístiques no és gens fàcil; a més, carregar-les de crítica als temps actuals encara dificulta més la situació. Sharpe se’n surt molt bé per al plaer de tots nosaltres, lectors cansats de tòpics i que demanem una lectura original i refrescant per als dies dels breus estius.
Albert Calls
NOUS NARRADORS DEL MARESME
Hi ha autors que viuen al Maresme i van fent la seva feina des de la discrecció, però aportant un important i valuós treball que no sempre s’acaba coneixent. És el cas d’aquestes dues obres que tractaré a continuació. Coincideixen en el temps i en l’espai i mostren la vitalitat de dos joves narradors en un moments en els quals es porta amb excés la narrativa de referons històric, molt descafeïnada.
Susana Hernández, de Premià de Mar, és l’autora de la novel·la ‘La puta que leía a Jack Kerouac’, publicada per LesRain Editorial. Tot i que Hernández ja ha guanyat nombrosos premis i publicat, aquesta és una ‘nouvelle’ que apunta ja una certa solidesa narrativa que segurament donarà molts bons fruits en un futur. Tracta la història de Roxy, però també la d’una protagonista que descobreix els abismes de les relacions, l’amor i la insatisfacció vital. Tot plegat explicat amb la intenció d’embolcallar el lector i arrossegar-lo fins al final en una història de relacions humanes ben actual i amb alguns tocs crítics.
D’altra banda, l’altre autor que vull destacar és Albert Lladó, de Pineda de Mar, periodista i creador d’un primer llibre de relats, ‘Podemos estar contentos’, de Cultiva/Relatos, prologat per Toni Sala. Històries breus, cíniques i corrosives que beuen de Carver i ens apropen a les nostres pròpies contradiccions internes, dirty realism del Maresme, actual, d’ara i aquí, fresc i contundent.
Albert Calls
Susana Hernández, de Premià de Mar, és l’autora de la novel·la ‘La puta que leía a Jack Kerouac’, publicada per LesRain Editorial. Tot i que Hernández ja ha guanyat nombrosos premis i publicat, aquesta és una ‘nouvelle’ que apunta ja una certa solidesa narrativa que segurament donarà molts bons fruits en un futur. Tracta la història de Roxy, però també la d’una protagonista que descobreix els abismes de les relacions, l’amor i la insatisfacció vital. Tot plegat explicat amb la intenció d’embolcallar el lector i arrossegar-lo fins al final en una història de relacions humanes ben actual i amb alguns tocs crítics.
D’altra banda, l’altre autor que vull destacar és Albert Lladó, de Pineda de Mar, periodista i creador d’un primer llibre de relats, ‘Podemos estar contentos’, de Cultiva/Relatos, prologat per Toni Sala. Històries breus, cíniques i corrosives que beuen de Carver i ens apropen a les nostres pròpies contradiccions internes, dirty realism del Maresme, actual, d’ara i aquí, fresc i contundent.
Albert Calls
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
